AL COLEEEEE....

Anar a l'escola es un mal assumpte, mes encara si tens 6 anys i desprès d'haver estat sempre radera les faldilles de la mare; ella ha tingut una criatura petita i a tu et fan fora de casa amb l'excusa d'anar al cole.
Tot aixo es veu agreujat si l'escola es de monges i parlem dels anys 60

No...NO...No us penseu que soc de les que reneguen d'haver anat a escoles de monges, o que vai quedar traumatitzada.Per res...el trauma mes gran me'l va proporcionar el vestuari de les dones en qüestió.

Aquells hàbits marrons, recollits a la cintura amb un senzill cordó blanc, i tot l'any amb sandàlies...El pitjor sens dubte era la *toca* del cap. Els hi sortien una especie d'ales emmidonades fins a límits insospitats que en lloc de donar-lis un aspecte angelical les feia semblar mes aviat uns *bisonts fantasmagorics*
Algú ha gosat anomenar.les monges voladores (volar no sé..pero planejar, segur que s'ho haguessin pogut permetre)
A mi..realment em feien molta por!!

RETORN...

No hi ha mal que cent anys duri !

I les vacances, també s'acaben,

peró no sense haber-nos deixat moments aixis...

EL POEMA PERDUT...

Vaig anar a aquell prestatge com per impuls i allà estava ell....un volum d'en Miquel Martí i Pol.
810 pàgines de sentiments amb forma de llibre.
Era agradable sentir el seu pes entre les mans i el vaig obrir en un punt a l'atzar...una frase deia:

*...i et duré un ram de paraules perquè decori els teus silencis...*

o algo semblant, però em va agradar tant, que no m'hi vaig pensar i m'el vaig comprar

Fa una setmana que el tinc, i el llegeixo a pessics..a sospirs que assaboreixo i paiexo lentament, però no soc capaç de tornar a trobar aquelles paraules del primer dia.

Vosaltres sabeu a quin poema pertanyen??
El títol o l'epoca en que el va escriure??

COM UN FLASH....

LA FOTO ES UN ENLLAÇ AL BLOG DEL SEU AUTOR

Diu que quan et mors, et passa tota la vida per davant com si fos una peli-cula; a mi em va pasar davant del 7 portes algo similar..vaig reviure en un flash els caps de setmana que havia viscut en alguna ocasió a Barcelona

El dissabte era ja tota una ventura anar-hi en tren. La mare em comprava un parell d'aquell sobres que tenien joguines amb miniatura dins (els recordeu??) i que feien que el viatge no fos tant pesat
L'estació de França, majestuosa i mes encara des de els 5 o 6 anys, era l'encarregada de donar-nos la benvinguda a la ciutat.
Ens allotjàvem a la fonda Rius, aprop de l'estació i del parc de la ciutadella que era el primer destí del dia...el Zoo
Encara recordo l'habitacio com si fos ara..dues grans sales comunicades amb una immensa arcada, que cobria una cortina molt tupida. Poc mobiliari i poca llum que entrava amb una finestra, per el meu gust un pel alta..jajjaja però amb vistes al Tibidabo, que era la següent parada.
El diumentge,desprès d'anar a missa a Santa Maria del Mar, pujàvem al parc de atraccions
Al vespre inevitablement el pare ens convidava al Ruzafa, aprop del 7 portes a menjar maduixes amb nata
Fan la millor nata de tota la ciutat!!, deia orgullós el pare....

EL CEL??

I què és el cel?

on es troba?

el cel es troba,

ni dalt ni baix,

el cel es troba exactament

en el centre del pit

del home que té fe

Salvador Dalí

PER MOLT QUE MATINEGI...

...mai soc la primera !!

A L'AEROPORT...

La gent corre com si no tingues temps..
de dalt a baix, de dreta a esquerra..
dibuixant mil camins inexistents, rutes mai inventades

En una taula, un home barbut
s'esmicola el cap intentant fer un passatemps
mentre mira el rellotge un i un altre cop,
un infant juga amb les claus de sa mare
clinclinejant les rialles,
mentre dos enamorats es despedeix
amb petons humits i llàgrimes de mar

Maletes, bosses i paquets s'amunteguen per els racons,
paisatges amb terres de mirall
i parets engalanades de somriures.

Gent de totes mides i colors,
en una gegantina torre de Babel.

Quantes soletats compartides!!
Quants somnis per fer volar!!

Maletes que caminen soles,
escales que baixen buides,
cambrers, hostesses i taxistes
pul·lula'n con abelles en un jardí.

Uns esperen, d'altres van i molts venen,
...Il·lusions viatgeres que potser no tornaran!!

SHAKIRA...??

SHAKIRA I LA LLET

article llegit a la contraportada del Diari de Girona i escrit per Francesc Cruanyes
canço del chojin... *SI MI CHICA SE LLAMARA SHAKIRA*


Diuen els que l'han vist de tu a tu que és baixeta i que té el cul gros -la tele sempre enganya-, que mou els malucs com ningú, que és trempada com un pèsol, que escriu i musica ella soleta, que a la Barranquilla natal va ser nena prodigi, que ha estat la reina del Mundial de futbol, que és una de les cantants que més ingressa... I diu, la xicota, que té sang catalana, que té ben present la terra de sa mare, que està enamorada de Barcelona i que vol aprendre català.
Shakira Isabel Mebarak Ripoll té els anys de Crist i tota la capacitat per fer allò que li roti. A Barcelona, on grava un clip, aquests dies s'ha muntat un cert sidral perquè s'ha remullat en una font i perquè anava en moto de paquet i sense casc. Mal fet, és clar. Però el provincianisme furibund ja n'ha fet portada: que si a un altre no li ho haurien permès, que si ha de pagar una multa, que si a fer el merda a una altra ciutat... L'estretor de mires no té fronteres. La mateixa colombiana es va passejar abans de l'estiu per Ripoll, va fer de grangera a Molló i fa un parell de setmanes va enregistrar a Avinyonet de Puigventós. Ningú no va fer escarafalls. Les coses al seu lloc: entre estendre catifes vermelles i sancionar la seva presència, seny.
I rauxa intel•ligent, l'art de fer anar l'aigua al propi molí. Que la Shakira diu que vol conèixer les arrels que té en aquest petit país sense estat...? No sé a què esperen els consellers per moure el cul com ella i rebre-la al despatx en audiència promocional. T'imagines una sola frase, no res, una seqüència a mig videoclip, un primer pla de la mossa picant l'ullet a la pantalla bo i dient una cosa així com "Sóc catalana, del Pirineu"... Vendríem tota la llet d'una tacada!

BON DIUMENTGE A TOTS!!

SEVILLA

Sabeu de la meva debilitat per les capelletes de carrer;

aquesta la vaig trobar a Sevilla

Bonica oi??

BANYOLES

Banyoles és la capital de la comarca del Pla de l'Estany, al centre de les comarques gironines.

L'estany que hi ha al seu terme municipal, el més gran de Catalunya, és un dels principals atractius turístics de Banyoles, així com la seva oferta d'activitats esportives i de lleure.

Banyoles està situada a l'extrem nord oriental dels Països Catalans i és la capital de la comarca del Pla de l'Estany. Es troba a mig camí de la Costa Brava i dels Pirineus, formant un triangle de poblacions i indrets de gran interès històric i paisatgístic. Queda a 120 km. de Barcelona i a 49 km de la frontera amb França.

La ciutat de Banyoles està ubicada a la riba oriental de l'Estany que porta el mateix nom, sobre la cota de 175 m sobre el nivell del mar. Està situada al límit més oriental del Sistema Transversal Català, al mig d'una depressió natural que té el seu origen en la conca lacustre. Banyoles queda flanquejada al nord pels blocs abruptes de la Mare de Déu del Mont i a ponent per la serra de Rocacorba. La plana està envoltada de serralades, excepte pel sud que s'obre la plana de Cornellà del Terri en direcció a Girona ciutat.

El terme municipal de Banyoles és petit, amb una superfície de 10,89 km², i queda envoltat pels municipis de Porqueres i Fontcoberta.

coordenades: 42° 7′ 10″ N, 2° 45′ 59″ E

LA LLEGENDA.....

Explica la gent més gran que, anys reculats, un ferotge drac habitava l'Estany de Banyoles. Era un drac enorme, malvat i famèlic que devorava bous, vaques, xais i tot animal amb el que es topava. Els seus amenaçadors ulls desprenien guspires que atemorien qui el mirés; el seu alè llançava foc infernal amb el que cremava boscos, camps i cases a la seva voluntat; de les seves grans narius en sortia un sofre tant metzinós que ho empestava tot, entorbolia l'aigua de l'Estany i encomanava malalties a persones i animals. El cos del monstre era plegat de dures escates que cap espasa ni llança havia pogut travessar mai i el seu llom era recobert de burxes punxegudes i amenaçadores que li anaven de l'espina del coll a la punta de la cua; a més, dues grans ales li permetien volar amb gran rapidesa i si les seves urpes afilades t'agafaven, ja no et deixaven fins que et tenia al seu cau, a punt per menjar-te. El drac era capaç de capbussar-se a l'Estany per sorprendre un il·lús banyista i nedar amb rapidesa fins l'altra vora on l'esperava un ramat despistat que no tenia temps de fugir; i amb la seva llarga cua escamada castigava la vila banyolina rebotint-hi ones d'aigua de l'Estany.

La bona gent de Banyoles vivia aterrida i molts eren els que havien fugit després de patir-ne els seus martiris, lamentant-se "El drac! El drac!". Per aquietar el monstre i evitar més maldats, els vilatans van acordar donar un darrer i dolorós pas i cedir a les seves exigències. Setmana sí, setmana també, l'atzar d'un horrible sorteig li lliurava adès un nen, adès una nena com a terrible tribut. Llavors, l'infant era portat al Clot del Drac on, en sentir l'olor de carn innocent, sortia la bèstia per abraonar-se sobre la seva menja i satisfer-se'n.

Tots els infortunats cavallers que s'havien enfrontat a l'horrible monstre havien estat derrotats per la fera que els devorava sense compassió en acabar la breu lluita. El mateix emperador Carlemany, que en aquells temps s'encaminava a lluitar contra els infidels a la ciutat de Girona, va decidir enfrontar-se a la bèstia quan el van informar que havia occit a varis dels seus valerosos cavallers. Carlemany, però, tampoc va reeixir davant seu i fins i tot la seva invicta espasa Monjoie va ser esmicolada al topar amb la dura cuirassa del drac.

Què podia fer la soferta gent banyolina davant tanta maldat? Per ventura, un monjo anacoreta de nom Mer acompanyava les tropes de Carlemany des de Narbona per enfortir l'esperit cristià del seu exèrcit. La reputació de santedat i miracles del monjo era tan gran que aviat va arribar a les orelles dels vilatans de Banyoles i de la mare del nen que aquell dia havia de ser portat davant el drac. Desesperada, la dona va córrer a implorar a Sant Mer que els ajudés a fer front a la bèstia, confiant més en les seves oracions que en l'espasa del guerrer. Compadit per la veu tremolosa de la mare, amb una estola al damunt, Mer va encaminar les seves pregàries cap al Clot del Drac, on anà a trobar la bèstia. Allà mateix, el venerable Mer tirà l'estola al cim del monstre fent-li perdre tota la seva ferotgia. Des de llavors i davant l'astorament de tothom, el drac seguia Mer arreu com un cadell manyac i sense maldat visible, fins que va decidir enclaustrar-se al seu Clot per sempre més i no sortir-ne mai.

Diuen els més anciants, però, que de tant en tant, pels volts de la Draga encara es poden sentir els crits del drac que, ves a saber perquè ens fa sentir la seva presència entre nosaltres... pot ser, per tornar-nos a visitar ben aviat.

FA 40 ANYS...

Mediterraneo

Joan Manel Serrat


Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas

duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,

y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas.

Yo,

que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto eterno,
que han vertido en ti cien pueblos

de Algeciras a Estambul,
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.

A fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.

A tus atardeceres rojos
se acostumbraron mis ojos
como el recodo al camino...

Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
Tengo alma de marinero...

¿Qué le voy a hacer, si yo
nací en el Mediterráneo?

Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea

te vas, pensando en volver.
Eres como una mujer
perfumadita de brea

que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme.

Ay...

si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca

con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.

Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...

En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.

Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...

Cerca del mar. Porque yo
nací en el Mediterráneo...

FAIG VACANCES !!

Des de la finestra veig

el mar color de plata,

des de la finestra veig

els lleguts i el sol que els banya,

des de la finestra veig

un vol de gavines blanques.

Des de la finestra veig

els pins con alcen les branques,

que porten els nius a dins

que ens fan sentir el remor d'ales.

Caderneres, rossinyols,

que en venir l'estiu tots canten,

des de la finestra veig

les coses que més m'agraden...

Maria Musquera

AÚN QUEDA EL SOL...

Aún queda el sol. Aún hay

cuerpos que, enardecidos, mezclan

sus morenas riquezas.

Aún el verano, vigilante, impone

su monarquía y un olor ileso

en la tarde difunde la memoria

del abrazo y del júbilo.

Alguien dijo: *Paisaje no hay que sea

como un cuerpo. El mar, la flor, el árbol

nunca son mas hermosos

que un cuerpo , terso y joven, deplegándose

en busca de caricias.

Desde la tierra, sí, bajo la tierra

viene el reposo; pero

no hay paisaje que pueda compararse

a un cuerpo que descansa y nos sonríe

tendido al sol, desnudo como un cántico,

encima de la tierra*

Aún vibra el sol. Pero han cargado al sueño

de cadenas. Rendida la esperanza

ha cerrado los ojos.

Ya nunca, no, ya nunca. Habrá fuego en los párpados

que el beso postra y calma;

en otras manos vírgenes

madurarán caricias; sera todo

como antes; como siempre seguirá

la vida su furiosa

carrera, si, habra luz en los párpados

perseguirán los labios otros labios

de sonrisa en sonrisa...Pero nunca,

no, nunca mas seremos los que fuimos.

Cuantas palabras para llegar por fin a este silencio.

Para llegar a esta quietut de ahora

cuantos gestos baldios.

que amargo es el consuelo

de sentirse seguro con las manos vacias.

No habra perdidas nuevas:

ya se ha perdido todo

menos esta fatiga

de ser tan solo nuestros.

Antonio Gala

PER RIURE COM UN NEN PETIT...

clicar sobre l'imatge per veure trailer

Una estoneta distreta,
5 companys de un equip de basquet infantil es trovèn desprès de un pilot d'anys al enterrament del seu entrenador. Decideixen passar junts el cap de setmana amb l'excusa de escampar les cendres del seu amic i es converteix en cap de setmana on es retrovèn amb ells mateixos i amb les seves il·lusions de infantessa, arrastra'n en les seves bogeries a tots
Tot plegat passa be...molt be diria jo
Va esser una comèdia despreocupada..us l'aconsello

L'HOME I LA BOSSA...

Vaig veure un home...era gran i duia una bossa a la mà i l'americana a l'altre.

Va reposar cansadament recolzat en un cotxe del carrer i desprès reempengue el seu camí cap a l'estació...

...Devia esser un avi que com que el seu fill marxava de vacances s'en anava a casa de la filla a pasar l'estiu??

...O potser havia conegut una iaia molt flamenca per el xat i havien quedat per passar uns dies junts a Benidorm en aquell hotelet tan bonic que va anar una vegada amb l'inserso??

...Qui sap si dins la bossa i duia el cos del seu amic de sempre; el gos que li havia fet tanta companyia, l'enterrarà a l'hort que tenen aprop de les vies, allà on tantes vegades havien jugat i escarbat junts?

...O...??