abans d'anar a dormir, vaig pujar el meu regal de l'amic invisible al blog i m'en vaig anar a dormir amb l'ilusio renovada de l'espera...
aquest mati, al llevarme he vingut al blog corrents i alla estaba ; la nimue del blog les llunes de miranda m'habia deixat un regal
REGAL PER A LA SARGANTANA! 
Ha arribat el dia de Reis i toca fer públics els regals del blogaire invisible! No sé si les meues pistes hauran sigut massa bones, glups! però en tot cas ara ja puc dir que m'ha tocat fer el regal a la Sargantana de amb ulls de sargantana.
Era un blog que no havia visitat mai i que m'ha semblat molt bonic i interessant perquè explica coses molt i molt diverses. Així és que he pensat escriure un conte on apareixen totes les etiquetes que fa servir la Sargantana al seus articles, les que apareixen a la columna de la dreta del seu blog, vaja. Les he marcat en negreta per a que quede més clar (i per a que veieu tots els temes que tracta!) Espere que t'agradarà!
Benvolguts i benvolgudes, acosteu-vos per escoltar el conte d'una sargantaneta que contemplava el món des de la seua pedra.No us penseu que tenia només una pedra. No! La sargantaneta tenia moltes pedres distribuides estratègicament per diferents llocs de la terra que tant s'estimava i d'aquesta manera sempre tenia un lloc còmode i acollidor per rebre visites dels seus amics i per aprendre moltes coses de la gent que tenia a prop. La nostra sargantana tenia una pell llisa i suau i uns ulls lluminosos i daurats que encisaven tot el món que s'acostava a la seua pedra. Hi ha qui diu que amb aquests ulls lluminosos era capaç -quan ella volia!- de tornar invisibles als éssers vius que tenia prop. Fins i tot a ella mateixa quan es contemplava en la gota d'aigua que li feia de mirall. Però no patiu, no. Hi ha una solució infalible contra la invisibilitat: fer un regal o donar un premi!!! I millor encara si és el dia de reis! Això era perquè a la sargantana li agradaven molt les tradicions. Fins i tot el·laborava calendaris d'advent la mar de bonics quan era l'època. Per a que veieu!
La sargantana col·leccionava rellotges de sol. Li agradava estirar-se damunt, tota mandrosa, i confondre's amb el temps que assenyalaven les ombres que projectava el seu cos llis i suau. S'imaginava altres vides i somiava amb visitar llocs amb encant i conèixer gent especial.
No és que no li agradara ser ella mateixa, no! li encantava ser una sargantana i passejar per l'hort i pujar pels troncs de les figueres per olorar l'aroma intens de l'estiu. El que passa és que tenia moltes curiositats pendents de resoldre com per exemple saber què és un epigrama o què se sent vivint en una capelleta de carrer. Són coses que anava escoltant quan mirava per les finestres on vivia la gent del poble o esperava tranquil·lament a les portes a veure si escoltava alguna història fantàstica
Un dia que prenia el sol sobre una pedra prop d'una creu de terme va escoltar una veu que deia: Escric, escric, escric... La sargantaneta, suau i llisa, pensava que era una paranoia producte d'una insolació. Però no! Era una granota que cantava: Escric, escric, escric...
-Ooooh! i què escrius?.- Li va preguntar la sargantana a la granota
-Escric poemes.- Va contestar la granota tota simpàtica.
-Ooooh! i tens algun llibre publicat?
-No, (escric) encara no (escric). Em sembla que no suportarien la humitat de la font on visc. Però si algun dia escric un llibre (escric) m'agradaria tindre una sargantana com tu com a ex-libris perquè em sembles molt bonica i elegant.-Gràcies!!.- La sargantana es va emocionar molt. Si hagués sonat música segur que s'hauria posat a ballar!.
- I on escrius els teus poemes llavors?-Al cel
.A la sargantana li agradava molt mirar el cel i buscar constel·lacions que li recordaven algunes de les històries mitològiques que havia escoltant parant l'orella aquí i allà.
La sargantana havia decidit que tenia ganes de viatjar, de conèixer altres sargantanes (les vostres, potser?), prendre el bany en rentadors públics, gravar videos d'art urbà, oferir les seues col·laboracions a alguna revista que li volgués publicar les fotos que faria dels fars i les faroles. I el que més il·lusió li feia era viure a un castell! oh! quantes pedres hi hauria a un castell! Podria convidar la granota que escrivia poemes al cel i totes les altres sargantanes que coneixeria durant els seus viatges.
I així va ser com la nostra sargantana bonica, va començar el seu viatge de pedra en pedra, plena d'entusiasme asolellat buscant noves amistats per compartir totes les coses que havia aprés mentre contemplava el món des de la seua pedra amb els seus ulls daurats i grans que et podien tornar invisible només si ella volia.
Ja teniu un regal preparat per si de cas?
moltes gracies nimue, m'ha encantat el teu relat!!
i a n'el post de sota hi teniu el regal que jo he fet a n'en robertinhos
que tingueu un bon dia de reis!!
