MATRIOSKA...

Expliquen llegendes llunyanes que en Serguei era un solitari fuster que vivia aprop del llac Baikai a Rusia
Tenia afició per fer petites figures de amb els troncs i fustes que recullia al bosc.
Un dia, quan ja tornava a casa, va trobar un tronc especial, era una fusta blanca molt maca tant que s'en faria alguna coseta ben especial.
Pasaven els dies i no s'acabava de decidir que fer.ne, fins que un matí es va dir, en fare una nina ben bonica per que em fasi companyia
Aixis va esser, la va polir..li va donar uns colors molts vius i macos i la va posar al seu taller
Als matins al arrivar li deia: - Bon dia, Matrioska! i despres anava per feina.
Aixis un dia i un altre i es sentia acompanyat
Un matí va dir: - Bon dia, Matrioska! i va sentir una veueta suau que amb un xixiueix li responia: -Bon dia Serguei
Des de aquell moment en Serguei i la Matrioska parlaven en la intimitat del taller i s'explicaven moltes coses..
Peró ella s'entristi i sota l'insistencia d'en Serguei li va explicar el motiu
-Els pardals de la finestra tenen les seves cries, les sargantanes del jardi, tenen les seves cries..fins i tot el fuster la tenia a ella, pero Matrioska no tenia a ningu seu i aixo l'entristia
A n'en Serguei que no li agradava veure-la trista va començar a pensar com ho podia solucionar.
Es va dir; potser de la fusta de dins seu en podria fer un altre nina, i aixis ho va fer.
El resultat va esser una nina preciosa com la mateixa Matrioska tan sols que una mica mes petita, i la van anomenar Trioska.
Als matins en Serguei deia: . Bon dia Matrioska, bon dia Trioska.
Elles deien:- Bon dia, Serguei i es passaven tot el dia parlant i cantant.
Peró la Trioska entristia, tenia el mateix sentiment que la Matrioska temps enrere
En Serguei ho va soluciona de la mateixa manera i va fer amb la fusta de dins la Trioska una nineta una mica mes petita encara, i li van dir Oska
Ara als matins en Serguei saludava: - Bon dia, Matrioska...Bon dia Trioska...Bon dia Oska i aixis un dia i un altre
Ja es veia venir, i un dia l'Oska va començar a entristir, ara ja nomes podia fer una minuscula figura de la fusta de dins de la nina. Tenia que pensar alguna cosa!
De la fusta de dins l'Oska en va fer una radera figureta pero al pintarla li fa fer uns granas bigotis i el va posar davant del mirall i li va dir:
- Mira, tu ets Ka i ets un home, tu no pots fills ni cries de dins teu.
Desprès posar en Ka dins l'Oska i aquesta dins la Trioska i totes juntes dins la Matrioska, i s'en va anar a dormir.
Al mati següent , al entrar al taller havien desaparegut la Matrioska i tot el de dins seu i mai mes en va sapiguer res i en Serguei es sentia molt sol

Si mai us cau a les mans una Matrioska, assegureu-vos del que te dins, no fos la que encara enyora en Serguei i que guarda dins seu la Trioska, L'Oska i en Ka.

I si voleu...muñeca rusa, una canço d'en J. M. Serrat

BOMBES DE KODAMA A FIGUERES

Kodama vol dir literalment esperit del arbre.
Els kodames pertanyen a la mitologia japonesa i son els esser que s'en cuiden de vetllar per el bosc; s'associen amb un arbre en especial i es creu que utilitza les seves llavors per renéixer.
semble que son blancs i petits i amb taques verdes
Que perquè us explico aixo?? dons mireu...

Aquest cap de setmana l'artiste gironi Quelic Berga,sera a Figueres en el marc de l'ingravid
L'artista fabricarà / cuinarà unes boles de textura adherent i gelatinosa amb llavors i terra abonada en interior (una mena de ravioli de la mida d'un puny) per a ser llançades a manera de bomba contra edificis grisos i degradats de la ciutat. La humitat de l'interior i la seva exposició al sol faran que l'objecte adherit, en poc més de 3 dies comenci a germinar. Aquestes petites bombes enganxoses s'utilitzaran per realitzar atacs simbòlics als espais desnaturalitzats, esperant que floreixin i comencin a transformar a poc a poc l'entorn.

Tan de bó aquesta fos la metralla mes utilitzada en moltes guerres!!

BANYOLES

Banyoles és la capital de la comarca del Pla de l'Estany, al centre de les comarques gironines.

L'estany que hi ha al seu terme municipal, el més gran de Catalunya, és un dels principals atractius turístics de Banyoles, així com la seva oferta d'activitats esportives i de lleure.

Banyoles està situada a l'extrem nord oriental dels Països Catalans i és la capital de la comarca del Pla de l'Estany. Es troba a mig camí de la Costa Brava i dels Pirineus, formant un triangle de poblacions i indrets de gran interès històric i paisatgístic. Queda a 120 km. de Barcelona i a 49 km de la frontera amb França.

La ciutat de Banyoles està ubicada a la riba oriental de l'Estany que porta el mateix nom, sobre la cota de 175 m sobre el nivell del mar. Està situada al límit més oriental del Sistema Transversal Català, al mig d'una depressió natural que té el seu origen en la conca lacustre. Banyoles queda flanquejada al nord pels blocs abruptes de la Mare de Déu del Mont i a ponent per la serra de Rocacorba. La plana està envoltada de serralades, excepte pel sud que s'obre la plana de Cornellà del Terri en direcció a Girona ciutat.

El terme municipal de Banyoles és petit, amb una superfície de 10,89 km², i queda envoltat pels municipis de Porqueres i Fontcoberta.

coordenades: 42° 7′ 10″ N, 2° 45′ 59″ E

LA LLEGENDA.....

Explica la gent més gran que, anys reculats, un ferotge drac habitava l'Estany de Banyoles. Era un drac enorme, malvat i famèlic que devorava bous, vaques, xais i tot animal amb el que es topava. Els seus amenaçadors ulls desprenien guspires que atemorien qui el mirés; el seu alè llançava foc infernal amb el que cremava boscos, camps i cases a la seva voluntat; de les seves grans narius en sortia un sofre tant metzinós que ho empestava tot, entorbolia l'aigua de l'Estany i encomanava malalties a persones i animals. El cos del monstre era plegat de dures escates que cap espasa ni llança havia pogut travessar mai i el seu llom era recobert de burxes punxegudes i amenaçadores que li anaven de l'espina del coll a la punta de la cua; a més, dues grans ales li permetien volar amb gran rapidesa i si les seves urpes afilades t'agafaven, ja no et deixaven fins que et tenia al seu cau, a punt per menjar-te. El drac era capaç de capbussar-se a l'Estany per sorprendre un il·lús banyista i nedar amb rapidesa fins l'altra vora on l'esperava un ramat despistat que no tenia temps de fugir; i amb la seva llarga cua escamada castigava la vila banyolina rebotint-hi ones d'aigua de l'Estany.

La bona gent de Banyoles vivia aterrida i molts eren els que havien fugit després de patir-ne els seus martiris, lamentant-se "El drac! El drac!". Per aquietar el monstre i evitar més maldats, els vilatans van acordar donar un darrer i dolorós pas i cedir a les seves exigències. Setmana sí, setmana també, l'atzar d'un horrible sorteig li lliurava adès un nen, adès una nena com a terrible tribut. Llavors, l'infant era portat al Clot del Drac on, en sentir l'olor de carn innocent, sortia la bèstia per abraonar-se sobre la seva menja i satisfer-se'n.

Tots els infortunats cavallers que s'havien enfrontat a l'horrible monstre havien estat derrotats per la fera que els devorava sense compassió en acabar la breu lluita. El mateix emperador Carlemany, que en aquells temps s'encaminava a lluitar contra els infidels a la ciutat de Girona, va decidir enfrontar-se a la bèstia quan el van informar que havia occit a varis dels seus valerosos cavallers. Carlemany, però, tampoc va reeixir davant seu i fins i tot la seva invicta espasa Monjoie va ser esmicolada al topar amb la dura cuirassa del drac.

Què podia fer la soferta gent banyolina davant tanta maldat? Per ventura, un monjo anacoreta de nom Mer acompanyava les tropes de Carlemany des de Narbona per enfortir l'esperit cristià del seu exèrcit. La reputació de santedat i miracles del monjo era tan gran que aviat va arribar a les orelles dels vilatans de Banyoles i de la mare del nen que aquell dia havia de ser portat davant el drac. Desesperada, la dona va córrer a implorar a Sant Mer que els ajudés a fer front a la bèstia, confiant més en les seves oracions que en l'espasa del guerrer. Compadit per la veu tremolosa de la mare, amb una estola al damunt, Mer va encaminar les seves pregàries cap al Clot del Drac, on anà a trobar la bèstia. Allà mateix, el venerable Mer tirà l'estola al cim del monstre fent-li perdre tota la seva ferotgia. Des de llavors i davant l'astorament de tothom, el drac seguia Mer arreu com un cadell manyac i sense maldat visible, fins que va decidir enclaustrar-se al seu Clot per sempre més i no sortir-ne mai.

Diuen els més anciants, però, que de tant en tant, pels volts de la Draga encara es poden sentir els crits del drac que, ves a saber perquè ens fa sentir la seva presència entre nosaltres... pot ser, per tornar-nos a visitar ben aviat.

LA VIDA AL REVES...

Pienso que la forma en que la vida fluye esta mal

Deberia ser al reves: uno tendria que morir

primero para acabar con ese miedo de una vez.

Luego vivir en un asilo de ancianos hasta que

te saquen cuando ya no eres tan viejo como para estar ahi.

Entonces empiezas a trabajar y trabajar durante durante

cuarenta años hasta que eres lo suficientemente

joven pàra disfrutar de la jubilacion

Despues, fiestas, parrandas, alcohol i diversion

amantes, novios, novias..todo hasta que estes listo

para entrar en secundaria

Mas tarde pasas a primaria y eres un niño que

pasa el tiempo jugando sin responsabilidades de ningun tipo..

Y al final, te conviertes en un bebe y llegas al vientre

materno y ahi pasas los mejores ultimos nueve

meses de tu vida; flotando en un liquido tibio hasta que

tu vida se apaga en un tremendo orgasmo.

CALENDARI D'ADVENT, DIA 10

Cuando Prometeo osó robar el fuego que portaba el dios Sol en su carro, Zeus entró en estado de cólera y ordenó a los distintos dioses crear una mujer capaz de seducir a cualquier hombre. Hefesto la fabricó con arcilla y le proporcionó formas sugerentes, Atenea la vistió elegante y Hermes le concedió facilidad para seducir y manipular. Entonces Zeus la dotó de vida y la envió a casa de Prometeo. Allí vivía el benefactor de los mortales junto a su hermano Epimeteo que, a pesar de estar advertido de que Zeus podría utilizar cualquier estrategia para vengarse, aceptó la llegada de Pandora y, enamorándose perdidamente de sus encantos, la tomó por esposa.

Pero Pandora traía algo consigo: una caja que contenía todos los males capaces de contaminar el mundo de desgracias y también todos los bienes. Uno de los bienes era la Esperanza, consuelo del que sufre, que también permanecía encerrada en aquella caja. Y es que, por aquel entonces, cuentan que la vida humana no conocía enfermedades, locuras, vicios o pobreza, aunque tampoco nobles sentimientos.

Pandora, víctima de su curiosidad, abrió un aciago día la caja y todos los males se escaparon por el mundo, asaltando a su antojo a los desdichados mortales. Cuentan que los bienes subieron al mismo Olimpo y allí quedaron junto a los dioses. Asustada, la muchacha cerró la caja de golpe quedando dentro la Esperanza, tan necesaria para superar precisamente los males que acosan al hombre.

Apresuradamente corrió Pandora hacia los hombres a consolarlos, hablándoles de la Esperanza, a la que siempre podrían acudir pues estaba a buen recaudo.

EL BISBE ADORMIT...

no l’heu vist mai
el bisbe adormit?
la badia de roses
es el seu llit.
el bisbe adormit
es un enorme gegant
que, de nit i de dia
damunt d’aquesta
inmensa badia,
esta ell descansant.
tot vorejant la llongada
ens va seguint la mirada,
el bisbe sempre es present.
amb imaginacio
i amb fantasia
tan se val d’on se’l mira
el bisbe ens fa referent.

cal saber escollir un dia
dels clars i transparents,
perque la calitja i la boira
la seva megestuosa imatge
no ens amaguin gens.
el bisbe adormit
fidel al seu ritual,
va abillat amb solideu
i lluint pectoral.
del montgri, el Castell,
n’es del bisbe l’anell.
te les seves mans plegades, una damunt’altra,
descansant sobre el seu pit.

del montgri, el castell,
n’es del bisbe l’anell.
si seguim per orient,
es a dir, per l’esquerra,
descobrim que hi es present
el gran pla del seu ventre.

continuem i veurem
les seves cames molt llargues
i finalment els seus peus,
que son dos turons
petits i rodons
que es diuen els maures.
quand vinguis a roses
tu tambe podras veure.
el bisbe adormit
es format per la terra.
amb les tevés propies mans
l’aconseguiras enmarcar
per poder.lo aixis
millor afigurar.

ell sempre dorm
el bisbe adormit
deixant pasar el temps
inmers dins el son
dels grans cavallers.
-shhhhh…silenci senyors!
-shhhhh…silenci, si us plau!!
i deixem dormir
el senyor bisbe en pau.

Josep Mª Ponseti

mil vegades m'habia esplicat la meva mare aquesta historia i d'altres del castell del montgri, *l'anell del bisbe* que em diem a casa

espero que us hagi agradat tant com a mi.

que tingueu bon cap de setmana, amics!

FA POR EL DIMONI ?

he llegit al diari que ahir, 2 d'octubre, era el dia del dimoni
diu que l'angel de la guarda que el te lligat amb cadenes durant la resta del any, el deixa anar lliure
s'ha de tenir cura en no acostar-se al foc..en no deixar entrar animals a casa..en fi...que mes val estar alerta.

pero jo em pregunto..si el diable es trova amb politics, banquers i millet's varis...voleu dir que no demanaria asil politic a l'angel de la guarda.???

en fi..bon cap de setmana macos!!
i no us confieu..ni dels uns ni de l'altre.

LLEGENDES MES PROPERES...

diu que entre el dia de sant joan i el de sant pere son els dies mes magics de l'any...

avui us volia parlar de *gent magica*...pero mes propera

encara que molts d'ell deuen esser familiars per vosaltres.

la majoria viuen als nostres boscos, pero molts d'ells entre nosaltres. aixis es el cas del ...

maneiros

neix d'una planta...la maneironera que es trova dins de grutes i coves magiques guardades per drags i gegants. nomes es poden *recolectar* la nit de sant joan, mentres toquen les campanades de les 12 de la nit.

son obediens i molt treballadors, viuen en un potet d'agulles i han d'estar enfainats constantment si no quan acaben la feina diuen....que farem?? que farem??

llavors s'els hi ha de donar mes feina o guardarlos...perque si ho diuen mes de tres vegades s'enfaden i llavors ataquen al seu amo...fins arrancar-li la pell.

el gegant de requesens

diu que un gegant va construir un castell amb aquest nom a l'emporda, per viuri amb la seva dona i els seus fills, pero era tan gran que no hi podia entrar

cada mati esmorzaba un bou, que s'el feia entre quatre roques, que encara es coneixen com *les graelles del gegant*

en joanet dels ventalls

es un gegant bo, personificacio del vent...autor de grans desastres que provoca al abanicar-se

llufes

son essers impalpables amb aspecte de dones boniques i que son les que provoquen el reso de les muntanyes

moixina

es un ser que viu en una font d'olot, s'apareix com una bella ninfa, i d'altres vegades com un estrany gat

be...per avui ja esta be....

encara que estare enfainada aquest cap de setnmana, prometo presentar-vos algun mes dels meus amics..

feu bondat !!

LLEGENDES ASTURIANES.

ahir, en un dels meus viatges per altres latituds, em vaig trobar amb un follet asturia.
em va parlar dels seus boscos, tambe plens de magia...
va anomenar el trasgu, que es com el nostre follet, el del forat a la ma...sabeu??
em va explicar del follet del calor...que es l'encarregat de reaviviar el foc
d'en ventolin...el deu del aire
en nuvero..l'encarregat de la pluja, diu que quan sent fred s'enfada i llavors fa ploura
i em va ensenyar com fugir de la güestia que diu es una comitiva que recorre boscos i ciutats , esta formada per unes 10 persones i van tocant la campana, mentres busquen animes per dur-les al purgatori.
la unica sort del que se les trovi es que el seu padri hi sigui entre el grup i intercedeixi per ell.
em va aconsellar que si els veia m'amagues i que mai mai els mires al ulls...osigui que ja ho sabeu
si us mogueu per boscos asturs... estigueu alertes!

ESTADELLA...

l'emporda es una terra fantastique i bonica, quasi magica, com molts dels sers que hi viuen

m'en recordo de quan era petita, els boscos, plens de pins i encines

alla es on vivia amb les meves amigues

sabeu que es una dona d'aigua?? es una ninfa...un ser diminut i gracios...bonic i sensual

vivim als estanys i riarols, en els caus del arbres als racons mes profunts del bosc, en petites coves a la muntanya o fins i tot al mar..(qui no coneix les nostres cosines les sirenes??)

som guapes i cucarrones, tenim unes ales com les libelules, bonics colors o formes com les papallones, fins i tot algunes tenen cua com els peixos

ens agrada fer saltirons per damunt de l'aigua; de nit sortim dels nostres amagatalls i juguem, ens agrada la musica i el ball. llavors pentinem les nostres llargues cabelleres a la platejada llum de la lluna, mentres cantem les nostes cançons.

es al capvespre quan aprofitem a rentar la roba que estenem damun les pedres

esplica la llegenda que si un mortal aconsegueix una de les nostres peces de roba, se li tornara d'or i sera ric la resta de la seva vida

encara que no som inmortals vivim molts anys i tenim poders magics...pero tenim que amagarnos dels humans,

sabeu una cosa?? reflectim una llum que deixa enlluarnats als homes i aixis tenim temps d'amagar-nos sense que ens vegin

el moment mes bonic es la nit de sant joan, totes les gogues, que es com ens diuen per aquesta terra, ens reunim per cantar i ballar a la muntanya de la vardera, aprop de sant pere de rodes i quan ja estem cansades tornem al nostre amagatall a sobre d'un nuvol blau que empeny la tramuntana...diuen que per alla on pasa el nuvol deixa un regitcell de felicitat i benestar

el que fa un peto a una gogue aquesta nit...aconsegueix la felicitat per sempre mes

pero...mai, mai....mai diguis que les gogues no existeixen, cada cop que algu diu aixo, una d'elles cau morta en algu raco del mon.

i recordeu: si camineu per la meva terra i de sobte un reflexe us enlluerna, penseu que potser es una gogue que us esta espian...

estadella,

reina de les gogues de roses a l'emporda

LA FADA DE L'AMOR....

Vestida de flors i cargols prop de l’estany
Juga amb els peixos i a vegades amb esl gripaus
Es la fada de l’amor es despulla sense por
Ella tot ho estima tot li arrriva al cor

Inspira tendresa quand la veus corra pel bosc
De sobte s’estira te les galtes com el foc
Es la fada de l’amor …

Pugen les boires de l’estany trista mira l’horitzo
Lo recorda la foscor de la guerra

S’endinsa en la nit tot buscan el millor jaç
El cel estrellat li proposa un estel fugaç
Es la fada de l’amor…..

Allargant els marges del paisatge
Deixa un rastre fet d’espurnes, fuig damunt l’estel

Es la fada de l’amor....

GRACIES, SANTI

hem permeto transcriure una historia que m'ha fascinat

l'he trovat al bloc perinnolligams.blogspot.com del company santi capallera,

es una bonica historia de dones sargantana....jajajja jo molt en la meva linea oi?

espero que a vosaltres tambe us agradi

i a tu santi...merces per el teu regal

Hi ha dones a Menorca que es converteixen en sargantanes.

N'hi ha d'altres que ho són des de sempre. Que beuen sota els salzes i els ullastres des de sempre i que entenen el què diuen els arbres, també des de sempre. Si per algun motiu algun dia se'n troba alguna, cal tenir en compte que les sargantanes són dones que conserven en la part més profunda de l'inconscient la remor del vent quan les descabella.

La dona-sargantana menorquina bàsicament enyora. Conserva la remor del vent però enyora els cabells desfets damunt la cara. Guarda el record de l'home esperat a la memòria però enyora quan qui passava pel bosc era ell i no pas el desig que ella en tenia. Quan el foc podia cremar-li la pell, igual que la cremaven els dits, els ulls, les mans i els llavis.

Quan donava voltes amb les faldilles vermelles sense que importés la direcció ni el moment, sense que importés res.Enyora les faldilles vermelles quan s'adona que la nuesa ja no la fa lliure sinó vulnerable. Quan camina en direcció contrària i s'adona que ja no és la bellesa la que l'empeny sinó el desfici. I ja no es pot fondre en la bellesa de cap paraula dita o callada o intuïda en el moment just, perquè d'aquestes paraules només en queda el record. I dels moments justos, ja no en queda res.

Enyora el passat però també enyora el moment que encara no ha arribat. Enyora el temps que el número tres no existia, com tampoc existien les trenes rosses, ni el foc de les fogueres ni les cançons absurdes de bruixes dolentes. El temps que només hi havia dits i ulls i mans i llavis. I la felicitat secreta de les cremades al ventre i els "només tu" encara que fossin mentida creguda.

Resisteix les fogueres i pot respirar sota l'aigua, però es fon cada cop que imagina el foc d'ell cremant-li al coll i s'ofega en el sol record de la seva mirada. Tremola cada cop que sent l'olor a herba ferida que queda després de sentir passes abruptes travessant el bosc de les arrels, però no pot recordar d'on li ve aquesta tremolor. Només tremola. Com la resta de fulles. Sense saber per què.Quan una dona-sargantana menorquina estima ho fa per sempre, o si més no això és el que creu voler. També hi ha homes sargantana menorquins o assimilats, és clar. I jo en sóc un. Els que diem sempre sense enganyar que quan ella no hi sigui, sempre li quedarà l'anhel que ell en té, d'ella. I per aquest anhel serà l'única dona que no l'abandonarà mai. Ell, a canvi, l'estimarà per sobre de tot. Per sobre dels salzes i dels ullastres, per sobre la terra, per sobre la pell, per sobre les convencions, per sobre els interesssos i la luxúria de cada moment. Que bonic, si la gent sargantana existís més, també a Menorca, terra ancestral de sargantanes