Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gent especial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gent especial. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 d’abril del 2011

L'ARNAU RESPON


Vaig tenir una grata sorpresa en descobrir que el protagonista del meu post l'havia llegit, i es prenia la molèstia de respondre

L'Arnau diu:

M'encanta que m'apoieu, Respecte a la idea de fer criar falcons a altres zones, és el segon objectiu: començarem per Figueres, però s'ha d'anar escampant i aconseguint la perfecta xarxa tròfica. Les rapinyaires són els màxims indicadors de civilització, perquè com més civilitzada és una societat, més ecologista es torna. Com més rapinyaires hi hagi, més conservat està el medi! Als partidaris dels coloms, jo trobo que han patit més les aus rapinyaires darrere les escopetes, i que els coloms també necessiten adrenalina. Si "s'apalanquen", cada cop hi ha més coloms febles, atrofiats... trobo que en una ciutat els falcons donen vida. Molta vida! Moltes gràcies a tots, i SORT!

dilluns, 21 de març del 2011

POESIA, PINTURA I PRIMAVERA DES DE L'EMPORDÀ

Joan Maragall...

"L'Empordà"

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar
s’obre una plana riallera,
n’és l’Empordà !
Digueu, companys, per on hi aneu ?
digueu, companys, per on s’hi va ?
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà !
Salut, salut noble Empordà !,
Salut, salut palau del vent !
portem el cor content, i una cançó !
Pels aires s’alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora es-nirà fent de germanor
una cançó !
A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,
ella canta a les nits de lluna plena.
Ella canta: “Pastor em fas neguit”
Canta el pastor: “Em fas neguit sirena”
“Si sabessis el mar com és bonic !”
“Si veiessis la llum de la carena !”
“Si hi baixessis, series mon marit !”
“Si hi pugessis, ma joia fóra plena !”
“Si sabessis el mar com és bonic !”
“Si veiessis la llum de la carena !”
La sirena es feu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l’amor plantaren la cabanya:
fou l’Empordà !

PINTURA DE SALVADOR DALI


Josep Palau i Fabre

*El primer amor*

Estic enamorat del meu amor primer.
Els ulls, fidels al cor, flors d'ella hi han brunyit.
Les pluges dels hiverns m'han dut a aquell recer
que és, en l'esclat del cel,
un bell racó de nit.

PINTURA DE RAMON REIG


Carles Fages de Climent

*Somni musical*

Veïna, que fas arpegis
mentre dormo, t'ho demano:
-Segueix, sembla que em grapegis
com si jo fos el piano!

PINTURA DE LLUIS ROURA


Rosa Leveroni

* Jo porto dintre meu...*

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

PINTURA DE EVARIST VALLES


Teresa Bosch i Vilardell

*Sécs*

Ningú sap com ha estat,
però ara mateix un núvol gris
ofusca la cuina
i l’avi explica que els primers dies de la guerra
va ser pres.
El temps és com un mocador de fil.
Es plega i es desplega
i es rebrega en un manyoc.
Hi ha sécs que sembla que mai s’hagin de trobar,
però llavors arriba algú
que matusserament remena la bugada
i els ajunta.
Com l’avi i aquest núvol,
que finalment se’n va.

PINTURA DE REGINA SAURA

Quim Ponsa

*La bruixa dels àngels*

En el silenci de la sala
em vaig acostar a la bruixa
que parlava dels àngels.
Em va agafar de les mans
i em va parlar amb veu suau
de la mare natura i els esperits,
dels punts de llum i els colors de l’aura,
que no existia el jo, sinó el nosaltres.
Em deia que estava allí per a servir-me,
i que m’estimava profundament.
L’escoltava a ulls clucs hipnotitzat.
Finalment em va dir que els diners
no eren res, no eren el fi, sinó els mitjans...

Aleshores em va deixar anar les mans,
em va abraçar com feia temps que no ho feia ningú...

I em va cobrar vint euros...

PINTURA DE ISABEL CRUELLAS

diumenge, 6 de març del 2011

M'AGRADA...ARNAU SARGATAL


Sempre dic que al jovent se l'ha d'escoltar i a mes amb atenció.

Avui llegia al setmanari Empordá un article d'en Santi Coll on parlava amb l'Arnau Sargatal un estudiant de figueres de 15 anys que porta el naturalisme a la sang.

Va néixer entre guies de camp, llibres d'ocells i prismàtics i diu que es sent fascinat per els falcons
La seva proposta es que els falcons visquin al nucli urbà en armonia amb els seus habitants i fent de policies locals dels coloms.
-Ho tinc tot calculat, diu ...amb tres parelles estables tindríem el cel de Figueres controlat d'estornells.
I aixis li va explicar a n'en Santi Vila, alcalde de Figueres quan va demanar el seu suport per tirar endavant el projecte..nomes suport moral diu ell, ja que ja ha planejat d'on treure les parelles i el mètode per ferles créixer.
No se la resposta del consistori, però el meu suport al menys el té.
Quan els falcons volin...sera bonic...veritat?


Ja ho crec Arnau...molt bonic!!

divendres, 18 de febrer del 2011

EN PASQUAL I LA CUEVA DE LA AUTOPISTA...

En Pasqual m'ha fet arribar aquestes imatges, son de la * Cueva de La Autopista*, que esta situada a la Sierra Falconera a Real de Gandia (Valencia), i que ha visitat recientment
Es una cova de mes de 7.500 metres i la varen descobrir accidentalment al tallar la muntanya per donar pas a l'autopista, D'aquí el seu nom.
Us deixo uns enllaços on us ho explicaran molt millor que nosaltres, tot i que les fotografies d'en Pasqual ja ens fan agafar una ideia..oi?

Miguel Guerrero
Jose Manuel Ros










Ja fa temps que *conec* a n'en Pasqual, per mi es una persona admirable,

per com porta la seva vida,

per com fa la seva feina; que l'ha sapigut convertir en art,

per com estima la seva gent i la terra on viu.


Soms fills d'una mateixa època i hem viscut les mateixes coses, tot i que en llocs diferents, però sovint ens agrada recordar-ho junts,
A pesar de la distancia que ens separa, sempre hem estat propers i ens hem fet costat i em sento orgullosa de la seva amistat.

Avui es el seu aniversari i el volia felicitar enviant-li molts petons i aquest regalet que se que li agradara

(Si voleu tafanejar cliqueu sobre el paquet)

Felicitats Pasqual !!!
Per molts anys, amic meu !!


I per vosaltres, bon cap de setmana!!

divendres, 4 de febrer del 2011

DIVENDRES, 4 DE FEBRER...


Ens coneixem des de els 18 anys i tot i esser intimes, sempre hem estat en contactei hem compartit moltes coses; fins el punt que ens van diagnosticar i operar dins el mateix espai de temps.
Els meus lligams amb ella han esdevingut mes intensos encara, parlem
ens animem i fins i tot a estones plorem juntes, tot i que ella es molt mes valenta que jo
I ja esta be que ho sigui, dons encara li queda una feina important a fer amb les terapies agresives que segueixen a moltes intervencions.
Avui , dia mundial contra el cancer, el meu suport es per aquelles persones que pasen, han past o pasaran per situacions similars i per la gent del seu entorn.

Per tu, Nuri...

S'ha mirat al mirall
amb el demà a la cara i amb fúria
vessant dels seus ulls durs,
La perruca és allí, ben pentinada
i posada en un cap de maniqui.
Recorda aquella nina amb els cabells vermells
que va enterrar al jardí.
Agafa la perruca i la colpeja amb ràbia.
Al cap se li insinuen els cabells
com la gespa a l'hivern.
És la nena cruel, qui l'ha salvada.

*Cancer de mama*
Joan Margarit

diumenge, 23 de gener del 2011

M'AGRADA...


M'agrada en Luis Lucero quan diu:

L'autentic risc de la poesia ès deixar-se temptar, sucumbir i quedar atrapats en el parany, en el plaer de la lectura

dilluns, 29 de novembre del 2010

EL LLOP


*El llop torna a correr per les estepes , planuries i muntanyes ...*

Avui tan sols us deixo un enllac .... el llop

Ens ha deixat en Josep, una gran persona de la que he apres molt
El meu suport, respecte i admiracio per tots els que han estat aprop seu.
Descansi amb pau

divendres, 19 de novembre del 2010

ESOS LOCOS BAJITOS....

- Dons el meu aniversari es l'onze d'hivern
- No puc trucar a casa perque el telefon es nou i no te ratlla
jugant a les botigues:
-Bon dia, voldria una camineta per fer punxa al llapis
-Un moment que li vaig a buscar al gamatzem

dijous, 7 d’octubre del 2010

ERIKA...

D'entre les mil tonteries que circulen a la xarxa avui n'he rebut una que m'ha emocionat; us la transcric

La historia de Erika

Nota de la autora
En 1995, cincuenta años después de la 2a Guerra Mundial, conocí a la protagonista de esta historia.
Mi marido y yo estábamos sentados en un banco en Rothenburg, Alemania, mirando cómo un equipo de limpieza recogía del suelo un montón de tejas rotas del ayuntamiento. La noche anterior, un tornado había arrasado este hermoso pueblo medieval llenando sus calles de escombros.
Un comerciante entrado en años que andaba por allí nos dijo que aquella tormenta había causado tantos daños como el último ataque de las tropas aliadas en la guerra.
Cuando el comerciante volvió a atender su negocio, una mujer que estaba sentada a nuestro lado se presentó a sí misma como Erika. Nos preguntó si estábamos de viaje. Cuando le dije que sí, que habíamos estado estudiando durante dos semanas en Jerusalén, nos respondió con tristeza que siempre había deseado visitar esa ciudad pero que nunca se lo había podido permitir.
Observé que llevaba al cuello una cadena de oro con una Estrella de David, así que le comenté que, después de estar en Israel, habíamos pasado por Austria donde visitamos el campo de concentración de Mauthausen. Erika nos dijo que en una ocasión había llegado hasta las mismas puertas de Dachau, pero que no había sido capaz de entrar.
Entonces nos contó su historia.

Entre 1933 y 1945, seis millones de los míos fueron asesinados. Unos murieron de un tiro. Otros murieron de hambre. Y otros muchos murieron en hornos crematorios o asfixiados en cámaras de gas.
*
Nací en 1933.
No sé mi fecha de nacimiento.
No sé qué nombre me pusieron.
No sé en qué ciudad o en qué país vine al mundo.
Tampoco sé situve hermanos.
Lo que sé con certeza, es que cuando apenas tena unos meses me salvé del Holocausto.
Muchas veces trato de imaginar cómo sería la vida de mi familia durante las últimas semanas que pasamos juntos. Me imagino a mis padres despojados de cuanto poseían, obligados a abandonar su casa y forzados a vivir en un gueto.
Quizá después nos trasladaron a otro lugar. Mis padres debían de estar ansiosos por abandonar aquella zona de la ciudad cercada con alambres de espino en la que habían sido recluidos. Querrían huir del tifus, del hacinamiento, de la suciedad y del hambre. Pero, ¿se imaginaban dónde iban a acabar? ¿Les habí an dicho que los llevarían a un lugar mejor? ¿Un lugar donde hubiese comida y trabajo? ¿Habían oído hablar de los campos de la muerte?
Me pregunto qué sintieron mientras eran conducidos como un rebaño a la estación de ferrocarril junto con otros cientos de judíos. De pie. Apiñados en un vagón para ganado. ¿Tuvieron miedo al oír el golpe seco del cerrojo de la puerta?< /div>
Seguramente el tren fue de pueblo en pueblo, atravesando hermosos paisajes, extrañamente ajenos al terror.
¿Cuántos días estuvimos en ese tren? ¿Cuántas horas estuvieron mis padres soportando aquel hacinamiento?
Me imagino a mi madre acurrucándome entre sus brazos para protegerme del hedor, de los llantos y del miedo que había dentro de aquel vagón. Sin duda, en ese momento ya sabían que no nos dirigíamos a buen lugar.
Me pregunto dónde estaría ella. ¿En mitad del vagón? ¿Estaría mi padre a su lado? ¿Le dio ánimos? ¿Hablaron de lo que podían hacer?
¿En qué momento tomaron la decisión?
¿Cómo se abrió paso mi madre entre tanta gente para llegar a la pared de madera del vagón?
¿Diría: “déjenme pasar por favor...por favor...por favor...”?
Mientras me envolvía con cariño en una manta, ¿susurraría mi nombre? ¿Me llenaría la cara de besos y me diría cuánto me quería? ¿Llora ría? ¿Rezaría?
Quizá mi madre, cuando el tren redujo la marcha al pasar por un pueblo, miró a través del ventanuco del vagón; y con la ayuda de mi padre, forzó el alambre de espino que cubría el hueco. Probablemente me aupó por encima de su cabeza, hacia la tenue claridad que por allí entraba.
Lo único de lo que estoy segura es de lo que ocurrió después.
Mi madre me tiró del tren.
Caí sobre la hierba, junto a un paso a nivel. La gente que estaba esperando a que pasara el tren, vio cómo me arrojaban desde un vagón de ganado.
En su camino hacia la muerte, mi madre me lanzó a la vida.
Alguien me recogió y me entregó a una mujer para que me cuidara.
Ella arriesgó su vida por mí. Calculó mi edad y me puso una fecha de nacimiento.
Decidió que me llamaría Erika. Me dio un hogar, me alimentó, me vistió y me mandó a la escuela.
Fue buena conmigo.
A los veintiún años me casé con un hombre maravilloso. Él me liberó de la tristeza que a menudo me embargaba y supo entender mi deseo de formar una familia. Tuvimos tres hijos y ahora ellos tienen sus propios hijos. En sus caras, me reconozco a mí misma.
Alguien dijo un día que nosotros llegaríamos a ser tantos como estrellas hay en el firmamento. Seis millones de esas estrellas se apagaron entre 1933 y 1945. Cada una de ellas era uno de los míos cuya vida fue destruida y cuya familia fue tronchada como un árbol.

Y mi estrella todavía brilla en el cielo.

Ruth Vander Zee
La historia de Erika
Pontevedra : Kalandraka, 2005

dimecres, 25 d’agost del 2010

EL CEL??


I què és el cel?
on es troba?
el cel es troba,
ni dalt ni baix,
el cel es troba exactament
en el centre del pit
del home que té fe
Salvador Dalí

diumenge, 22 d’agost del 2010

SHAKIRA...??


SHAKIRA I LA LLET

article llegit a la contraportada del Diari de Girona i escrit per Francesc Cruanyes
canço del chojin... *SI MI CHICA SE LLAMARA SHAKIRA*


Diuen els que l'han vist de tu a tu que és baixeta i que té el cul gros -la tele sempre enganya-, que mou els malucs com ningú, que és trempada com un pèsol, que escriu i musica ella soleta, que a la Barranquilla natal va ser nena prodigi, que ha estat la reina del Mundial de futbol, que és una de les cantants que més ingressa... I diu, la xicota, que té sang catalana, que té ben present la terra de sa mare, que està enamorada de Barcelona i que vol aprendre català.
Shakira Isabel Mebarak Ripoll té els anys de Crist i tota la capacitat per fer allò que li roti. A Barcelona, on grava un clip, aquests dies s'ha muntat un cert sidral perquè s'ha remullat en una font i perquè anava en moto de paquet i sense casc. Mal fet, és clar. Però el provincianisme furibund ja n'ha fet portada: que si a un altre no li ho haurien permès, que si ha de pagar una multa, que si a fer el merda a una altra ciutat... L'estretor de mires no té fronteres. La mateixa colombiana es va passejar abans de l'estiu per Ripoll, va fer de grangera a Molló i fa un parell de setmanes va enregistrar a Avinyonet de Puigventós. Ningú no va fer escarafalls. Les coses al seu lloc: entre estendre catifes vermelles i sancionar la seva presència, seny.
I rauxa intel•ligent, l'art de fer anar l'aigua al propi molí. Que la Shakira diu que vol conèixer les arrels que té en aquest petit país sense estat...? No sé a què esperen els consellers per moure el cul com ella i rebre-la al despatx en audiència promocional. T'imagines una sola frase, no res, una seqüència a mig videoclip, un primer pla de la mossa picant l'ullet a la pantalla bo i dient una cosa així com "Sóc catalana, del Pirineu"... Vendríem tota la llet d'una tacada!

BON DIUMENTGE A TOTS!!

dissabte, 31 de juliol del 2010

SEMPRE TU...

CLICANT SOBRE LA PINTURA ANIREU A LA PAGINA DE LA RUFI QUE ES L' AUTORA DE L'OBRA



Vull fondrem amb tu i
sentir-te part de la meva pell...

no sapiguer on m'acabo i tu comences...

sentir-me tu, sense deixar d'esser jo...

i siguen nosaltres un de sol, gaudir plegats.

dijous, 29 de juliol del 2010

RAMBLA

M'ha passat per les mans el paranoic llibre d'en Pere Prada *RAMBLA*, i tot que mai em permetria criticar a ningú que en sap molt mes que jo....es ben estrany!!
Peró encara aixis hi he trobat algunes perles...

...Aprengué a escriure amb les llàgrimes
peró mai en dominà la tècnica...

...Ens han mancat sovint música de besos,
emperò hem odiat besos sense música...

...No diguis que ets feliç.
Ser feliç és enyorar la felicitat.
Ser feliç, és que la follia
t'impedeixi parlar de la felicitat
La felicitat no es diu.
La felicitat es una basarda
intangible...

... els versos
es rovellen??...


Que tingueu un bon dia!!

diumenge, 25 de juliol del 2010

UN COP MES...


Avui, en pensar.te, he plorat
em pesa el temps sense tu,
em dol la teva absència,
tot i que et tinc dins meu...

No oblido res del que m'has ensenyat
ni del que m'has dit,
molt al contrari
tot cobra valor
amanit amb el pas del temps.

Avui el cel es com a tu t'agrada..
al mirar-lo sense tu,
i sentir el vent a la cara
m'ha fet mal.

Em pregunto,
si et vaig dir prou vegades t'estimo
si et vaig fer sentir estimada
i sinó t'ho dic ara
un cop mes.

Mare... t'estimo

dimecres, 28 d’abril del 2010

A LES DONES DE MES DE 40...

Avui una amiga meva m'ha enviat un texte...i m'ha agradat.
L'he trames a unes altres amigues..i els hi encantat
Aqui el teniu..per si us anima la jornada a totes
Bon dia, guapes!!


Las mujeres de mi generación son las mejores. Y punto. Hoy tienen cuarenta y pico, incluso cincuenta y pico, algunas más... y son bellas, muy bellas, pero también serenas, comprensivas, sensatas, y sobre todo, endiabladamente seductoras, esto a pesar de sus incipientes patas de gallo o de esa afectuosa celulitis que capitanea sus muslos, pero que las hace tan humanas, tan reales. Hermosamente reales.

Casi todas, hoy, están casadas o divorciadas, o divorciadas y vueltas a casar, con la idea de no equivocarse en el segundo intento, que a veces es un modo de acercarse al tercero, y al cuarto intento. Qué importa...
Otras, aunque pocas, mantienen una pertinaz soltería y la protegen como ciudad sitiada que, de cualquier modo, cada tanto abre sus puertas a algún visitante.

Nacidas bajo la era de Acuario, con el influjo de la música de Los Beatles, de Bob Dylan.... Herederas de la "revolución sexual" de la década de los 6O y de las corrientes feministas,otras con resabios de 'esas épocas.... que, sin embargo recibieron pasadas por varios filtros, ellas supieron combinar libertad con coquetería, emancipación con pasión, reivindicación con seducción.

Jamás vieron en el hombre a un enemigo a pesar que le cantaron unas cuantas verdades!, pues comprendieron que emanciparse era algo más que poner al hombre a trapear el baño o a cambiar el rollo de papel higiénico cuando éste, trágicamente, se acaba, y decidieron pactar para vivir en pareja.

Son maravillosas y tienen estilo, aún cuando nos hacen sufrir, cuando nos engañan o nos dejan.. Usaron faldas hindúes a los 18 años, se cubrieron con suéter de lana y perdieron su parecido con María, la virgen, en una noche loca de viernes o sábado después de bailar.
Hablaron con pasión de política y quisieron cambiar el mundo. Aquí hay algunas razones de por qué una mujer de más de 40 nunca te va a despertar en la mitad de la noche para preguntarte.... "Qué estás pensando?" No le interesa lo que estás pensando!!!

Si una mujer de más de 40 no quiere mirar un partido de fútbol, ella no da vueltas alrededor tuyo Se pone a hacer algo que ella quiere hacer y generalmente es algo mucho más interesante. Una mujer de más de 40, se conoce lo suficiente como para estar segura de sí misma, de lo que quiere, y de con quién lo quiere.

Son muy pocas las mujeres de más de 40 a las que les importa lo que tú pienses de lo que ella hace. Una mujer de más de 40, tiene cubierta su cuota de relaciones "importantes" y "compromisos". Lo último que quiere en su vida es otro amante posesivo.
Las mujeres de más de 40 son generalmente generosas en alabanzas. Ellas saben lo que es no ser apreciadas lo suficiente. Tienen suficiente seguridad en sí mismas como para presentarte a sus amigas. Solo una mujer más joven e inmadura puede llegar a ignorar a su mejor amiga.

Las mujeres se vuelven psíquicas a medida que pasa el tiempo. No necesitas confesar tus pecados, ellas siempre lo saben. Son honestas y directas. Te dicen directamente que eres un imbécil si es lo que sienten sobre ti. Tenemos muchas cosas buenas que decir de las mujeres de más de 40 y por múltiples razones..

Lamentablemente no es recíproco. Por cada impactante mujer de más de 40,50 inteligente, divertida y sexy hay un hombre con casi o más de 50... pelado, gordo, barrigón y con pantalones arrugados haciéndose el gracioso con una chica de 20 años
¡¡Señoras..... les pido perdón por ello....!!!

PALABRAS DE SANTIAGO GAMBOA

Santiago Gamboa (Bogotá, 1965) estudió Literatura en la Universidad Javeriana
de Bogotá. Se trasladó a España, donde vivió hasta 1990 y se licenció en Filología Hispánica por la Universidad Complutense de Madrid, y después a París, donde cursó estudios de Literatura Cubana por la Universidad de la Sorbona. Debutó como novelista con Páginas de vuelta (1995), obra con la que despuntó como una de las voces más innovadoras de la nueva narrativa colombiana; después vendrían Perder es cuestión de método (1997), que supuso el reconocimiento de la crítica internacional, en sus traducciones al italiano, francés, griego, portugués, checo y alemán, y que Sergio Cabrera ha llevado al cine, Vida feliz de un joven llamado Esteban (2000), y Los impostores (Seix Barral, 2002). Es autor del libro de viajes Octubre en Pekín (2001). Como periodista, ha sido colaborador del Servicio América Latina de Radio Francia Internacional en París; corresponsal del periódico El Tiempo de Bogotá, y columnista de la revista Cromos. Actualmente reside en Roma.

Títulos publicados en Seix-Barral

-El síndrome Ulises (Otras colecciones)
-Los impostores (Biblioteca Breve)

dilluns, 22 de febrer del 2010

SALVADOR ESPRIU


Aigues tranquiles, olioses, brutes.

Anem entrant a port, en aquest refugi,

molt a recer de la dificil mar.

Evitaré l'esglaidora boia

que es mou entre deixalles al davant.

Els ulls entreoberts miren fix i no veuen

la roda alta de proa, coronada

amb un inclinadisim cap de mort.

Conec com s'acomplia tot el temps

de la navegació i el seu retorn,

mentre s'atansen a poc a poc vers la barca,

des de l'esclat de la llum aturada,

del clos silenci estant, llises parets de moll.


dimecres, 13 de gener del 2010

*ELS DETALLS QUE FAN CIUTAT*

FRANCESC CRUANYES es un periodista de figueres.
be, periodiste entre moltes mes coses, la majoria d'elles lligades a la comunicacio
colabora entre altres llocs al setmanari *emporda*, lo que em don la posibilitat de poder gaudir de les seves lletres sovint
l'altre dia em va agradar especialment.
us ho explico:
l'ajuntament de figueres esta fen us de una frase molt sovint....* figueres, la ciutat del detalls*
la veritat, jo diria que cadascu interpreta aixo com vol. (jo mateixa habia fet servir aquesta frase per fer-ne critica,,)


pero m'ha agradat com ho ha vist ell
començaba donan la definicio del diccionari.


detall:demostracio de delicadesa, d'estimacio. acte amb que hom demostra atencio, generositat


tot seguit feia la reflexio que els detalls de figueres s'avenen amb la solidaritat, amb l'esforç comu, amb la capacitat de distribuir els excedents i de prevenir les mancances
mes avall deia:
quand sento parlar de la ciutat dels detalls penso en els voluntaris de caritas, amb els amics dels malalts, amb els donants de sang, amb la gent de l'alzheimer..se m'en van les cabories i ho entenc tot i em poso a aplaudir


es una bona interpretacio de la frase..i crec que de avui en endevant la tindre en compte, i potser tambe jo em posare a aplaudir.

dimecres, 6 de gener del 2010

SALVADOR DALI I EL DIA DE REIS


sabieu que a n'en salvador dali li agradaba tan el dia de reis que quan va fer el museu a la cuitat de figueres, va instaura que els figuerencs en aquest dia tinguesin l'entrada gratuita al museu?

dijous, 13 d’agost del 2009

DOLORS

m'habian fet anar a dormir a casa de la meva tia, i no sabia perque...mai ho feien, a mes, no m'agradaba gens.tenia gats, que al vespre s'enfilaban a la porta mosquitera del costat del pou, i en feien por.
l'endema a dormir a ca la iaia, no entenia aquesta moguda pero tan se val, totes em feien cigronets i truita de patata i em compraban els gelats que mes m'agradaban

al tornar a casa. ELLA. era alla. es veia tan petitona dins d'aquell llitet de baranes de fusta!

ara entenia perque la mare l'habia pintat i adornat amb adhesius tan macos...i posant cortines a aquella habitacio que mai feiem servir. ara ho entenia!!

i a sobre, em venia feina:
- tindras que ajudar a cuidar.la
- tindras que ensenyar.li a jugar
- tindras que explicar-li contes...

ufffffff !!! aviammm, aviammmm

vaig esser la seva padrina, que no sabia molt be el que volia dir, pero m'en sentia molt orgullosa.


avui, faria 44 anys

divendres, 24 de juliol del 2009

PERO ELS TEUS ULLS VEUEN SORTIR EL SOL CADA MATI...

recordes quan ens varem despedir?
els ultims dies habiem estat dormin,
quan ho feiem,
agafades de la ma.
com si ens volguesim transmetre
l'energia que sabiem que necesitariem
o potser nomes per asegurar-nos
de que l'altre no s'en anava...

et vaig dir que et trovaria a faltar molt,
i ens varem sonriure
ni una llagrima.
sols petons i abraçades

al sortir al pasadis,
tot es va ensorrar
mentres tu entraves en un son profund.

els anys pasan
i jo et trobu a faltar cada cop mes.

t'estimo, mare...