Avui, en pensar.te, he plorat
em pesa el temps sense tu,
em dol la teva absència,
tot i que et tinc dins meu...
No oblido res del que m'has ensenyat
ni del que m'has dit,
molt al contrari
tot cobra valor
amanit amb el pas del temps.
Avui el cel es com a tu t'agrada..
al mirar-lo sense tu,
i sentir el vent a la cara
m'ha fet mal.
Em pregunto,
si et vaig dir prou vegades t'estimo
si et vaig fer sentir estimada
i sinó t'ho dic ara
un cop mes.
Mare... t'estimo
em pesa el temps sense tu,
em dol la teva absència,
tot i que et tinc dins meu...
No oblido res del que m'has ensenyat
ni del que m'has dit,
molt al contrari
tot cobra valor
amanit amb el pas del temps.
Avui el cel es com a tu t'agrada..
al mirar-lo sense tu,
i sentir el vent a la cara
m'ha fet mal.
Em pregunto,
si et vaig dir prou vegades t'estimo
si et vaig fer sentir estimada
i sinó t'ho dic ara
un cop mes.
Mare... t'estimo
13 comentaris:
version en castellano
UNA VEZ MÀS..
Hoy, en pensarte, he llorado
me pesa el tiempo sin ti,
me duele tu ausencia,
aunque te tengo dentro de mí ...
No olvido nada de lo que me has enseñado
ni de lo que me has dicho,
muy al contrario
todo cobra valor
aderezado con el paso del tiempo.
Hoy el cielo es como a ti te gusta ..
al mirarlo sin ti,
y sentir el viento en la cara
me ha dolido.
Me pregunto,
si te dije suficientes veces...te quiero,
si te hice sentir amada
y sino te lo digo ahora
una vez más.
Madre ... te quiero
Segur que prou vegades per sentir-se ben estimada!
Ens dolen les absències, perquè són presències encara, i sempre hi seran.
Una abraçada, sargantana.
Torna a posar la cara al vent i trobaràs també la brisa dolça.
Una paraula que sempre ens sembla haver-la dit poc, però amb una vegada ben dita dura per tota la vida
Excelente escrito, tus textos son bellos, siempre es un placer pasar a leerte.
disculpa la ausencia involuntaria.
Que tengas una feliz semana.
M'ha agradat el teu escrit i suposo que com tots els que ja hem perdut la mare, m'hi trobo identificada del tot. Sempre sembla que li devem alguna cosa que no vam saber-li dir o donar, però tampoc deu ser tan cert... és l'enyorança.
Una abraçada de sentiments compartits, bonica.
Un escrit preciós, Sargantana. De ben segur que s'hi ha sentit sempre devora teu. Una abraçada dolça.
Casi siempre me identifico con lo que escribes, en esta ocasión también.
Las ausencias solo son soportables si llenamos el agujero que dejan con recuerdos y sentimientos.
Petons
Jo també em sento molt propera al sentiment que vessa del teu poema. A la impotència de l'absència. Que difícil esbandir els records quan apareixen de sobte, com un vent que ens escalfa les galtes.
;)
gràcies
No sé si fem prou dient les coses.. o fent-les sentir.... La balança del "suficient", pesa diferent per a cadascú...
Però amb aquest poema, ja dius i fas sentir molt!
M'has fet posar la carn de gallina!
Preciós el teu poema.
El poema es preciós.
M'has fet sentir una altra absència.
Petons.
segur q si, segur q se va sentir no prou, sino moltissssssssim estimada, no et preocupis i mira de ser feliç... ella se nalegrara!!! ho se!!!
gracies a tots per fer.me companyia,per entendre'm i per compartir-ho amb mi
em feu molt de bé.
...us abraço
Publica un comentari a l'entrada