ahir em va agradar especialment el conte de color verd de la carme
us l'aconsello si encara no l'heu llegit:
http://carmerosanas.blogspot.com/2010/01/un-conte-verd-un-conte-groc-i-un-conte_26.htmlpero algu en els comentaris deia que la pobre sargantana, que no era humana no habia sapigut entendre els sentiments.
aixo en va recordar un post bellisim que vai descubrir a un blog una vegada i que avui em fa il·lusio tornar a compartir amb vosaltres...
Hi ha dones a Menorca que es converteixen en sargantanes.
N'hi ha d'altres que ho són des de sempre. Que beuen sota els salzes i els ullastres des de sempre i que entenen el què diuen els arbres, també des de sempre. Si per algun motiu algun dia se'n troba alguna, cal tenir en compte que les sargantanes són dones que conserven en la part més profunda de l'inconscient la remor del vent quan les descabella.
La dona-sargantana menorquina bàsicament enyora.
Conserva la remor del vent però enyora els cabells desfets damunt la cara. Guarda el record de l'home esperat a la memòria però enyora quan qui passava pel bosc era ell i no pas el desig que ella en tenia. Quan el foc podia cremar-li la pell, igual que la cremaven els dits, els ulls, les mans i els llavis.
Quan donava voltes amb les faldilles vermelles sense que importés la direcció ni el moment, sense que importés res.
Enyora les faldilles vermelles quan s'adona que la nuesa ja no la fa lliure sinó vulnerable. Quan camina en direcció contrària i s'adona que ja no és la bellesa la que l'empeny sinó el desfici. I ja no es pot fondre en la bellesa de cap paraula dita o callada o intuïda en el moment just, perquè d'aquestes paraules només en queda el record. I dels moments justos, ja no en queda res.
Enyora el passat però també enyora el moment que encara no ha arribat.
Enyora el temps que el número tres no existia, com tampoc existien les trenes rosses, ni el foc de les fogueres ni les cançons absurdes de bruixes dolentes. El temps que només hi havia dits i ulls i mans i llavis. I la felicitat secreta de les cremades al ventre i els "només tu" encara que fossin mentida creguda.
Resisteix les fogueres i pot respirar sota l'aigua, però es fon cada cop que imagina el foc d'ell cremant-li al coll i s'ofega en el sol record de la seva mirada.
Tremola cada cop que sent l'olor a herba ferida que queda després de sentir passes abruptes travessant el bosc de les arrels, però no pot recordar d'on li ve aquesta tremolor. Només tremola. Com la resta de fulles. Sense saber per què.Quan una dona-sargantana menorquina estima ho fa per sempre, o si més no això és el que creu voler. També hi ha homes sargantana menorquins o assimilats, és clar. I jo en sóc un. Els que diem sempre sense enganyar que quan ella no hi sigui, sempre li quedarà l'anhel que ell en té, d'ella. I per aquest anhel serà l'única dona que no l'abandonarà mai. Ell, a canvi, l'estimarà per sobre de tot. Per sobre dels salzes i dels ullastres, per sobre la terra, per sobre la pell, per sobre les convencions, per sobre els interesssos i la luxúria de cada moment. Que bonic, si la gent sargantana existís més, també a Menorca, terra ancestral de sargantanes
es un escrit d'en santi capallera, espero que us hagi agradat
la Marta de a la llum d'un fanalet m'ha regalat aquesta imatge que llueixo amb orgull.
.jpg)
