dimecres, 27 de gener de 2010

LES DONES SARGANTANES

ahir em va agradar especialment el conte de color verd de la carme
us l'aconsello si encara no l'heu llegit:
http://carmerosanas.blogspot.com/2010/01/un-conte-verd-un-conte-groc-i-un-conte_26.html
pero algu en els comentaris deia que la pobre sargantana, que no era humana no habia sapigut entendre els sentiments.
aixo en va recordar un post bellisim que vai descubrir a un blog una vegada i que avui em fa il·lusio tornar a compartir amb vosaltres...








Hi ha dones a Menorca que es converteixen en sargantanes.
N'hi ha d'altres que ho són des de sempre. Que beuen sota els salzes i els ullastres des de sempre i que entenen el què diuen els arbres, també des de sempre. Si per algun motiu algun dia se'n troba alguna, cal tenir en compte que les sargantanes són dones que conserven en la part més profunda de l'inconscient la remor del vent quan les descabella.
La dona-sargantana menorquina bàsicament enyora.

Conserva la remor del vent però enyora els cabells desfets damunt la cara. Guarda el record de l'home esperat a la memòria però enyora quan qui passava pel bosc era ell i no pas el desig que ella en tenia. Quan el foc podia cremar-li la pell, igual que la cremaven els dits, els ulls, les mans i els llavis.
Quan donava voltes amb les faldilles vermelles sense que importés la direcció ni el moment, sense que importés res.

Enyora les faldilles vermelles quan s'adona que la nuesa ja no la fa lliure sinó vulnerable. Quan camina en direcció contrària i s'adona que ja no és la bellesa la que l'empeny sinó el desfici. I ja no es pot fondre en la bellesa de cap paraula dita o callada o intuïda en el moment just, perquè d'aquestes paraules només en queda el record. I dels moments justos, ja no en queda res.
Enyora el passat però també enyora el moment que encara no ha arribat.

Enyora el temps que el número tres no existia, com tampoc existien les trenes rosses, ni el foc de les fogueres ni les cançons absurdes de bruixes dolentes. El temps que només hi havia dits i ulls i mans i llavis. I la felicitat secreta de les cremades al ventre i els "només tu" encara que fossin mentida creguda.
Resisteix les fogueres i pot respirar sota l'aigua, però es fon cada cop que imagina el foc d'ell cremant-li al coll i s'ofega en el sol record de la seva mirada.

Tremola cada cop que sent l'olor a herba ferida que queda després de sentir passes abruptes travessant el bosc de les arrels, però no pot recordar d'on li ve aquesta tremolor. Només tremola. Com la resta de fulles. Sense saber per què.Quan una dona-sargantana menorquina estima ho fa per sempre, o si més no això és el que creu voler. També hi ha homes sargantana menorquins o assimilats, és clar. I jo en sóc un. Els que diem sempre sense enganyar que quan ella no hi sigui, sempre li quedarà l'anhel que ell en té, d'ella. I per aquest anhel serà l'única dona que no l'abandonarà mai. Ell, a canvi, l'estimarà per sobre de tot. Per sobre dels salzes i dels ullastres, per sobre la terra, per sobre la pell, per sobre les convencions, per sobre els interesssos i la luxúria de cada moment. Que bonic, si la gent sargantana existís més, també a Menorca, terra ancestral de sargantanes



es un escrit d'en santi capallera, espero que us hagi agradat

12 comentaris:

Carme ha dit...

Una meravella de post! m'ha encantat això de les dones sargantana. Ara no sé si jo també com tu... sós dóna sargantana.

garbi24 ha dit...

Bona contesta a un també molt bon post de la Carme.

Lansbury ha dit...

Genial, clar que jo pensava que era una critica sobre Avatar ;) que encara no he pogut anar a vore Muas

fanal blau ha dit...

Quin escrit més més bonic!
Sóc una sargantana!!! :)

Gràcies i molt bon dia!

Pere ha dit...

Aquesta història de les dones sargantana de Menorca m'ha agradat molt, és com les llegendes antigues, onírica, romàntica, nostalgica ...

Dona sargantana
dona del passat,
si un amant et besa,
l'amor estimat,
tornes a ser dona
dona de veritat ...

Bon dia Sargantana Empordanesa.

sargantana ha dit...

carme
tampoc es dolent esser sargantana oi?
un peto bonica

garbi
gracies.
sabia que us tenia que agradar.
un bes

lansbury
jajajjaj..mira que es dolentota!
que nooooo
que les nostres sargantanes son verdes i las de avatar son blaves
caxis la mossa!!

fanal blau
benvinguda al club
jejejj
;-)

pere
oi que si...?a mi em va captiva fa temps
quines paraules tan boniques senyor pere; les guardare al cor
gracies.

TORO SALVAJE ha dit...

Les que vaig veure a Menorca no sé si eren sargantanes o no, però si que eren molt boniques.

Petons.

Striper ha dit...

Noia te has lluit amb un magnific post.

Frannia ha dit...

Uau, m'ha agradat molt. Quin orgull ser una dona sargantana, no? També m'ha encantat la il·lustració. Em pots dir de qui és, per favor???

sargantana ha dit...

toro
caxis...dons caldra esbrinar-ho en tornari..jejejje
un peto.

striper
gracies, pero no te cap merit per part meva...nomes l'he copiat...
tan de bo jo sapigues expresar-me aixis!!!
pero em va asemblar tant maco!
veien que us agradat..penso que vaig fer be.
una abraçada, joan

frannia
dons realment no...es la mateixa ilustracio que en santi tenia al seu blog...que vaig descubrir al google
et deixo la seva adreça per si et be de gust tafanejar

es una persona molt amable a pesar de lo enfainada que esta i segur que si pot t'ajudara.

perinnolligams.blogspot.com

per cert...tu no seras tambe una mica sargantanota no?? jajjaja

un peto

- assumpta - ha dit...

Quina història més bonica aquesta de les dones sargantana, tant com la preciosa i per mi estimada Menorca.
Un post magnífic!!!
;)

Frannia ha dit...

Gràcies, ara em miro l'enllaç. No, jo crec que no ho som, sargantana. Crec que som més tortuga o cargol :) ho hauré de meditar.