dimecres, 20 de maig de 2009

...hola señora...



em vai donar la volta i ell estaba alla plantat, penxagant, duia una bossa petita a les mans...era molt jove i feia cara d'espant. pero dolçament i miranme als ulls va dir: *hola señora*, com si fos ell que em volgues treura la por a mi.

no vai sapiguer si corria perque habia birlat la bossa, o si fugia perque no l'estomaquesin, pero el cert es que els seus ull dibuixaben panic.

en un tres i no res, dos homes varen apareixer, encara no se d'on i el varen estirar cap a fora,el varen posar contra el cotxe, les cames obertes i les mans sobre el capo, li varen treura la bossa i el van escurcullar mentres parlaven decidin si li aplicaban *la de estrangeria*

el varen pujar al cotxe i s'en van anar tal i com habien arrivat...

tot va pasar en uns segons, i ja fa uns dies; pero no aconsegueixo esborrar aquells ulls ni aquella veu...

5 comentaris:

sargantana ha dit...

traduccion al castellano

me di la vuelta y el estaba ahi, de pie,jadeando, llevaba una pequeña bolsa en las manos, era joven y tenia cara de asustado. pero dulcemente y mirandome a los ojos dijo: hola señora; como si fuera el que quisiera despejar mi miedo
no supe si corria porque habia robado la bolsa o si huia para que no le apalizaran, pero lo cierto es que sus ojos dibujaban el panico

en un instante, dos hombres aparecieron aun no se de donde y lo hicieron salir...
las piernas abiertas, los brazos sobre el techo del coche, le cogieron la bolsa mientras discutian si le aplicaban *la de estrangeria*
le subieron al coche y se fueron por donde habian venido.

todo paso en unos segundos, y ya hace unos dias; pero no consigo borrar esa mirada ni su voz...

TORO SALVAJE ha dit...

Sigui el que sigui té mala pinta.

Petons.

Striper ha dit...

Aquestes escenes costen de oblidar..
Gracies..

El Deixeble ha dit...

collóns...

Assumpta ha dit...

Entenc que t'impressionés...

Però a mi m'impressiona més la meva mare, passant els setanta anys, cabell blanc, camina bé però passets curts, lleugerament carregada d'espatlles, baixeta, poca cosa "presa fàcil".

La meva mare vesteix roba senzilla perquè no en té de roba cara... però és presa fàcil... ja no sé quantes vegades li han estirat la bossa.

La darrera li van estirar i se li va enganxar al doblec que feia la màniga del jaquetó i la van tirar per terra, i la van arrastrar...

Els seus ulls no dibuixaven pànic. Ploraven. Quan, gràcies a Deú, un altre noi jove, la va ajudar.

La història és més llarga i amb més connotacions, igual un dia l'explico sencera al blog...