diumenge, 4 d’octubre del 2009

UN CIUTADA, UN ARBRE





l'ajuntament de figueres te una campaya que anomena *un ciutada, un arbre*
i em va agradar molt.
et dona la posibilitat de que es planti un arbre nou en algun punt de la ciutat en nom teu.
t'en don el document que aixis ho acredita, l' ubicacio i l'informacio de l'especie que s'ha plantat, (totes adoctones com es de suposar) aixis com un planell per localitzar-lo i el numero de la placa que l'identifica
tambe et fan arrivar una carta on s'avisa del moment de la plantacio per si vols esser.hi present
tot per el modic preu de 10 €
pero com tantes histories, tambe te un costat trist
a casa cada un de nosaltres en tenim un.
em va semblar molt simbolic el fet de *plantar* un arbre...
el fet de que algo meu, nostra arreli en la ciutat,
el fet de contribuir a que hi hagi mes vegetacio, mes ombres...
i quand varem anar a veura on era i com estaba, ens varem trovar que alguns desaprensius(..que sempre n'hi han) habien trencat els arbres, que degut a que eren joves no eran prou forts encara, estaben mitj morts o del tot.
va esser una imatge trista i que ens va deixar mal gust de boca.
tan se val les iniciatives, i les ganes que hi posis, sempre hi ha algu disposat a ferles pols

la setmana pasada varem tornar-hi i alguns d'ells han rebrotat i d'altres els han tornat a plantar.

esperem que la natura sigui mes benevola que nosaltres.

12 comentaris:

sargantana ha dit...

version en castellano

UN CIUDADANO,UN ARBOL

el ayuntamiento de figueres tiene una campaña que me parecio gratamente interesante
por el modico precio de 10 € te da la oportunidad de que se plante un nuevo arbol en la ciudad
te facilita una carpeta que te acredita como colaborador con un plano de la ubicacion del arbol, te da un plano de donde se ha plantado y el numero de la placa que te permite identificarlo
tiene cuidado en que recibas una carta antes de plantarlo por si quieres estar presente.
pero como toda historia tiene su lado triste
fue cuando fuimos a ver los arboles algunos desamprensivos los habian roto y estan muertos o poco les faltaba
hace unos pocos dias volvimos a verlos y algunos de ellos tenian nuevos brotes, y otros habian sido replantados
ojala la naturaleza sea mas benebola que nosotros y les permita crecer y engrosar nuestro parque que buena falta le hace.

TORO SALVAJE ha dit...

Jo sustituiría a aquests tipus de ciutadans per arbres.
O sigui, eliminaría al ciutadà i en el seu lloc possaría un arbre.

Petons.

Carme Rosanas ha dit...

No em sembla malament la idea de Toro... és que fan una ràbia, els incívics aquests que hi ha per tot arreu! Ja es veu que els arbres tenen molt més bon rotllo envers els ciutadans que no pas els alguns ciutadans envers ells.

Pere ha dit...

Figueres: un ciutadà, un arbre i....mil cagarades d'ocell.
Petons Sargantana.

zel ha dit...

Aniria molt bé fer-ho a muntanya, no trobes? Si no replantem, els nostres fills no sabran què és ploure...

petons!

Garbí24 ha dit...

Hi ha gent que hauria de quedar-se a casa tota la seva vida, almenys així no faria mal.

Anònim ha dit...

Hi ha coses que no les entendré mai... on és el civisme... bona iniciativa ho era, això sí...

Marta ha dit...

La natura és constant i té una gran capacitat de supervivència. Ja veuràs com aquests arrelaran i es faran formosos.

Anònim ha dit...

Hace años, yo vivía en una casa, (ahora vivo en un piso. Era alegre, luminosa y todas sus vistas daban al campo, pero, lo más hermoso era su enorme jardín. Un gran cerezo ponía color al verano. Cuando el invierno dejaba paso a la primavera, un peral se cubria de flores blancas y una nota de alegría flotaba en el ambiente. De aquel espacio, lo más apreciado por era un pino. Era muy alto, su copa siempre verde, retaba al cielo orgullosa, su tronco era robusto y en esos días que todo te pesa yo lo abrazaba buscando su energía. Más de una vez su resina dejó inservible mi camiseta, aquelflujo se infiltraba en mi ropa al tiempo que mis brazos absorvian su savia.

la Carme ha dit...

Hace años, yo vivía en una casa, (ahora vivo en un piso. Era alegre, luminosa y todas sus vistas daban al campo, pero, lo más hermoso era su enorme jardín. Un gran cerezo ponía color al verano. Cuando el invierno dejaba paso a la primavera, un peral se cubria de flores blancas y una nota de alegría flotaba en el ambiente. De aquel espacio, lo más apreciado por era un pino. Era muy alto, su copa siempre verde, retaba al cielo orgullosa, su tronco era robusto y en esos días que todo te pesa yo lo abrazaba buscando su energía. Más de una vez su resina dejó inservible mi camiseta, aquelflujo se infiltraba en mi ropa al tiempo que mis brazos absorvian su savia.

Anònim ha dit...

M’haureu de perdonar però, a casa, els caps de setmana, no obro mai internet; no per res d’especial, no. Simplement prefereixo llegir o, potser, relaciono la xarxa amb la feina i és com una mena de règim mental saludable. En qualsevol cas no l’obro.
Sobre el dimoni: una vegada, fa temps, i penso que en una novel·la però no ho recordo bé, l’autor deia que deu, el deu dels catòlics, en concret, era en realitat el dimoni que, després d’un cop d’estat còsmic, havia enviat deu i els àngels a l’infern, tancats i oblidats per tota l’eternitat. Després havia fet córrer la llegenda dels àngels caiguts i de llucifer/satanàs i es va dedicar a regnar i a repartir el mal en el món. El deu de veritat (és a dir, el nostre dimoni), bo per naturalesa i infinitament misericordiós (en cas contrari, quin sentit tindria?) no hauria permès mai les guerres, les dictadures, els nens morint-se de gana, la injustícia, les dones mortes i apallissades, el dolor... Res, teologia de cafè, com veieu. Però...
I sobre els arbres. Estimo profundament Figueres: és el decorat de la meva vida! Ara bé... l’omplim d’arbres, certament, i això es bo. Però per un altre costat la buidem d’il·lusió, de ganes de ser figuerencs, de participar en la vida pública de la ciutat, d’opinar, de fer-la nostra, de viure-la... No hauríem de participar més? Suposo que això es podria dir de moltes ciutats però, és clar, parlem de la nostra. Potser una mica més de pebre popular i ciutadà faria un estofat figuerenc més bo. Però només és la meva opinió

fra miquel ha dit...

De brètols n'hi ha a tot arreu. Jo m'he trobat d'haver de plantar fins a tres cops, un arbre en una alineació al carrer. Uns cops per què l'havien trencat, altres per què l'havien desplantat. Bretolades. No sé què es pot fer. Alguna cosa semblant al que diu el Toro.
Petons

PS: Bonica foto a la capçalera