aquest mon es ben curios, de vegades llegeixes un coemntari i et surgeix un record
avui m'ha pasat al llegir un comentari que la merike ha fet al blog de l'Assumpta.
ell deia de les espelmes a la finestra..
recordo que quand era menuda la meva mare mare m'esplicaba de la costum nordica de posar espelmes a la finestra quand algu s'en va de casa. aixis li es mes facil de trovar el cami de tornada en mitg de la neu, guiant-se per la llum de les espelmes.
no se si el mateix al que ella es referia. pero a mi m'ha il·luminat un record...
una mica mes tard he visitat a l'striper i algun dels seus contactes tenia una imatge de un vell billet de 100 pesetes, i els meus records s'han tornat a revifar..
quand el llavors meu novio va marxar a la mili, un dia va agafar un billet de 100 pesetes de curs legal i el va partir per la meitat, llavors m'en va donar una part i es va quedar l'altre.
va esser tot un simbol...
no fa gaire encara vaig tenir el meu retall a les mans, el poso perque el veieu...
es al fer-se gran que els records flueixem amb aquesta facilitat?
o es que ja tenim mes records que futur?
perque oblidem coses importants i altres sense cap valor viuen amb nosaltres per sempre mes?
7 comentaris:
ES curios les coses que recordem i alls records que ens aferrem.
Potser aquests records són més importants del que penses.
Per cert, on està l'altra meitat del bitllet? O això ja és una altra història...
Bona nit Sargantana.
No ho sé.
A mí també em passa.
Es ben curios.
Petons.
Ens sembla que no son importants, però en el seu moment varen tenir molta importància i per això ens perduren en la memòria.
Tens l'altre tros de bitllet?...o es va perdre......
Uix, jo tinc uns quants bitllets partits, amb amigues, bàsicament, i alguns fets a tall de broma...
I sí, em sembla que ja tenim més records que futur, quan tot arriba i et trnsporta enys enrere...o potser només és la tardor i l'enyor de temps millors...no sé...
Un petonàs, estimada, gràcies per ser-hi, sempre, encara que sovint no tinc esma de correspondre degudament...
He llegit el seu post, estimada sra. sargantana, i, per màgia seva, he retornat un dia de tardor de 1974, sortint de classe, al banc del costat de la gàbia de l’os que hi havia en el Parc Bosc. Ens vam asseure i vam llegir junts, en veu alta, veles e vents i, després d’una llarga mirada i molta por, ens vam besar; llarga, suau i dolçament. Tants anys després sempre que sento Raimon cantant-la, o miro aquell racó del Parc, sento una infinita tendresa per dues persones, nosaltres, que encara pensaven que tot era possible i el món era seu. Gràcies, sra Sargantana pel somriure que tinc als llavis fa estona, aquí, a la feina. Un somriure d’una delicada tendresa. Per tota la colla de la sargantanera:
Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i Ponents contra d'ells veig armar;
Xaloc, Llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn
fent humils precs al vent Tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn;
grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugits al mar, on són nodrits e fets,
pel gran remei en terra eixiran.
Los peregrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descoberts no seran.
En lo perill no em caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats,
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè Amor per mort és anul·lats;
mas io no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Io so gelós de vostre escàs voler,
que, io morint, no meta mi en oblit;
sol est pensar me tol del món delit,
car nos vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d'amar perdau poder
e sia tost en ira convertit,
e, io forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal sera vós no veer.
Oh Déu!, per què terme no hi ha en amor,
car prop d'aquell io em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l'avenidor.
Io són aquell pus extrem amador,
aprés d'aquell a qui Déu vida tol:
puis io són viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort per sa extrema dolor.
A bé o mal d'amor io só dispost,
mas per mon fat Fortuna cas no em porta,
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.
Io desig ço que em porà ser gran cost,
I aquest esper de molts mals m'aconhorta;
a mi no plau ma vida ser ser estorta
d'un cas molt fer, qual pret Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els clrà donar fe
al que amor fora mi obrarà;
lo seu poder en acte es mostrerà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós io en sent més que no en sé,
de què la part pijor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de cus vos acompararé.
striper
aixo deu esser memoria selectiva..oi?
pere
segurament senyor pere, pero aixo estan guardats en un lloc privilegiat de la nostra memoria o del nostre cor
l'altre mitad del bitllet va estar per molts anys dins la cartera del meu,avui, marit. fins que un dia li varen pispar la cartera i va esser una de les coses irreemplaçables que hi habia dins.
bona nit, bon dia senyor pere
una abraçada.
toro
si es que a la fi...no soms masa diferents tots plegats oi?
garbi
jajaj i jo dic que les sargantanes som curioses?? mira que vosaltres...
li he esplicat al senyor pere
ha estat tot un simbol durant mol temps...
jajaj...quines coses mes absurdes oi?
zel
no pateixis zel...
es nota qui es aprop, malgrat es mantingui callat
i tu saps que te se propera.
una gran abraçada nina!
anonim
gracies a vos anonim...ara tambe jo sonric,
pero em pregunto:
a cas no es tot posible??
a cas el mon no es nostra??
jo diria que si...
o almenys vull somiar-ho aixis encara...
una abraçada molt gran a tots...avui desde casa..jajajajajajja
cuideu.vos!
Publica un comentari a l'entrada