Quan era petita no hi havien casals i ben pensat potser diners per anar-hi tampoc..
Peró no recordo haberme aburrit mai tot i que amb la meva germana ens separaven 6 anys
Mai he estat massa dormilega, m'agradava ja de petita llevar-me aviat i mentre esmorzava ma mare omplia el safareig del pati perquè anés toca'n el sol a l'aigua i s'escalfes una mica
A les 11 se suposava que ja estava l'aigua prou solejada i la digestió feta i em banyava. Recordo que com que em feia vergonya que em veiessin els veïns..la mare estenia un llençol i aixis tenia mes intimitat
L'aigua seguia molt freda, però les ganes i el poc seny feien que no tardes massa en posar.mi.
La senyal per sortir era les puntes dels dits de mans i peus ben arrugades
La millor manera de passar la resta del mati sense gaire calor, era anar a la biblioteca fins l'hora que el pare venia a dinar
Una rutina innocent i deliciosa que feia que l'estiu no fos tan dur, o es que els estiu no eren tan durs??
14 comentaris:
version en castellano
AQUELLOS VERANOS ....
Cuando era pequeña no había escuelas de verano y bien pensado quizás dinero para ir tampoco ..
Pero no recuerdo haberme aburrido nunca aunque con mi hermana nos separaban 6 años
Nunca he sido demasiado dormilona, me gustaba ya de pequeña levantarme pronto y mientras desayunaba mi madre llenaba el lavadero del patio para que fuera tocandole el sol al agua y se calentara un poco
A las 11 se suponía que ya estaba el agua bastante soleada y la digestión hecha y me bañaba. Recuerdo que como que me daba vergüenza que me vieran los vecinos .. mi madre extendía una sábana y asi tenia mas intimidad
El agua seguía muy fría, pero las ganas y el poco juicio hacían que no tardara demasiado en mojarme
La señal para salir era las puntas de los dedos de manos y pies bien arrugadas
La mejor manera de pasar el resto de la mañana sin mucho calor, era ir a la biblioteca hasta la hora que mi padre venía a comer
Una rutina inocente y deliciosa que hacía que el verano no fuera tan duro, o es que los verano no eran tan duros?
Pel que fa a la calor, abans eren menys durs, de ben segur! Però potser ara en fem un gra massa. Estem tan acostumats a les comoditats que a la primera que hi ha alguna cosa que es surt d'uns determinats pàràmetres ja ens angoixem.
Que dolç, jo recorde haver anat a l'horta amb els cosins xq avans les vacanses sempre eren a l'agost, i com peloto de fusilament, es ficabem tots a la pared tremolant de nervis amb els mini viquinis quan encara el nostre cos no sabia que erem xics o xiques i les mares o pares ens pegabem pugalaes d'aigua acabaeta d'eisir de la bomba, amb aixo ja podies pasarte tot el dia ben fresquet. Un bes caloros
doncs els meus estius eren molt durs, al pla de Lleida. recordo totes les herbes socarrades i el llarg trajecte en el 1.500 amb seients d'escai i, evidentment, sense aire condicionat des "de casa fins a casa": 120 km. I també eren senzills, com els teus i molt divertits i curts, jugant tot el dia, banyant-nos, ni que fos els peus al rec, fent migdiada ... ah! i sense casals ni res :)
m'ha agradat molt la teva evocació, m'ha fet viatjar a la meva :)
Doncs a veure si aquesta iniciativa de biblio se li encomanen als nens d'avui en dia, que només estan pensant en la play station, i en no fer res de bo!!!
;-D
Doncs jo crec que no eren durs, els estius d'infantesa. Jo tampoc anava a casals, tampoc m'avorria mai i també tinc una germana amb la que em porto 6 anys, amb l'altra 5, jo sóc al mig. Però jugava més amb la petita que m'en porto 6, perquè no m'importav a adapatar-me als seus jocs infantils. Vaig jugar a nines fins... tot jugant amb ella.
Bons records, sargantana! Gràcies, bonica. Jo mai no he cregut que els estius siguin durs, ni els d'ara tampoc... fa calor... i què? aprofitem la calor per fer tot els que es pot fer amb calor...
Per ami viure en un país que té estacions diferenciades i boniques és un privilegi. M'agraden totes.
Ai! aquells estius ... la calor de bon matí, els homes suats del batre.
Safareitgos per donar-se un bany, aigües verdes i granotes. La migdiada dels més grans, lectures de Salgari i berenars de pa amb vi i sucre i al vespre l'hora de regar, girar solcs i l'aigua freda.
Ai! aquelles nits d'estiu, les òlibes del campanar i el silenci del poble ...
Bon dia Sargantana.
(A quina biblioteca anaves?)
Veig que això de parlar dels "estius de la infantesa" fa que tothom es posi a recordar.
Jo també sóc del pla de Lleida (com la Clidice), i deixant de banda alguna anada a les Basses d'Alpicat, els meus estius consistien en collir peres, préssics i mansanes, i això sí, aprofitar les migdiades per llegir en el racó més fresc de la torre.
¿Calor? ¿Feina? I tant, però un molt bon record... D'avorriment, res de res (clar que el record és sempre una foto retocada).
Albert B i R
si..a casa meva en diem esser *fifolis* jajajajajaj
i tots ens hi tornem prou, es ben cert
Lansbury
i quina historia mes bonica i que maca l'expliques
gracies, m'ha agradat molt
petonets
Clidice
Com sempre el millor es compartir, oi?
gracies a tu per explicar-nos els teus records
una abraçada
Eli
hi deu haber de tot, suposo
pero es cert..que l'imaginacio de vegades...s'els hi esfuma
bona nit, eli
Carme
veus perque m'agrades tant?? tu, sempre tan positiva
i tu,com jo...jajaj amb l'excusa de la germana petita...ho feies llarg
jajajajjajaj
una bona abraçada, reina
Pere
Ostres senyor Pere, les coses que m'ha fet venir al cap!!
i que maques totes elles
El que no hem compartit es lo del silenci del poble..jo sempre he estat a Figueres i malgrat no hi habia tan soroll com ara, no es el mateix
Anava a les dues biblioteques..pero la meva preferencia era la *vella* la de la caixa de pensions, on hi habia la Montse Ymbert com a bibliotecaria
Alla, era com a casa.Recordo que llegia uns comics que sonen algo aixis com les aventures de un marsupilami o semblant, en julio verne,que em portava de caps...
i encara m'en emportava algun cap a casa, per la tarda
Despres ja vaig entrar en la tematica dels ovnis, i coses per l'estil
Sap? encara en tinc el carnet.
un peto ben dolç, amic meu
Candid
Tens tota la raó..jo crec que es ens fem grans..i no volem
en diuen el sindrome de peter pan, no? jajajajjaj
pero i que??
tot aixo ens ha ajudat a esser tal i com som ara.
qui ho rebutja?
una abraçada
Jo tinc més anys que tu i recordo molt bé la biblioteca "vella".
S'estava més fresc que a la del carrer Ample, llàstima que la tanquessin.
Bona nit Sargantana.
He tingut la sort de tenir estius de poble.
Estius de gairebé dos mesos i tot el día pel carrer.
Inoblidables.
Petons.
Pere
i no tan sols aixo..era un lloc amb mes encant, fins i tot l'olor era millor i els llibres em semblaven mes a l'abast..mes propers.
Toro
ho puc creure..el meu company de vegades m'en explica histories tan maques..!!
em feu enveja!
Amiga, el texto es tremendamente entrañable, pero falta una imagen de la protagonista... De chiquita...
Se echa eso en falta.
Je,je,je
Un abrazo, amiga
Els temps canvien, els costums, les persones, el clima... Però el nom és l'únic que es conserva (l'estiu) i el record allò que perdura.
El sol pica i cada cop es fa més dur sortir de casa i allunyar-te del ventilador, ni tan sols per anar a la platja o piscina.. Potser es que fer el gandúl pot amb mi, allò no passava en aquells temps, les ganes omplien els nens, ara l'aborriment.
Unpetó.
Publica un comentari a l'entrada