Potser es la tardor que ja s'acosta
potser son els anys,
potser es que ja tinc mes passat que futur...
Peró raderament venen a la meva memòria molts records d'infantessa
No em voldria fer pesada, però no ho penso reprimir.
(Molts pintors varen tenir èpoques creatives ben diferenciades i no van esser mes que el fruit del seu creixement...en el meu cas deu esser a l'inversa i faig regresio..jejejejje)
Avui sense anar mes lluny en veure un patufet menjant xuxes m'ha vingut al cap que quan anava a escola a les clarisses, a l'entrada del convent hi havia un torn..era màgia pura!!; hi dipositaves una moneda a aquella època de pesseta o un *duret* i una veu sortida d'ultratumba t'hi posava una bosseta plena de *pa d'angel* que no eren mes que els retalls sobrants d'haber fet les *formes* per la missa.
I els pirulins? uns caramels en forma cònica i que el pal era un escuradents o un palet de fusta; sempre el mateix gust i color, potser lo mes complicat de tot era separar el caramel del paper rosa que li havia fet agafar la forma. M'en ric dels xupa-xups!!
I si no sempre ens quedava el sidral *Bragulat* que venia presentat en uns tubs de paper, plens d'efervecencia adormida...
15 comentaris:
version en castellano
LOS DULCES 60...
Quizás el otoño que se acerca
quizás son los años,
quizás es que ya tengo mas pasado que futuro ...
Pero ultimamente vienen a mi memoria muchos recuerdos de la infancia
No me quisiera hacer pesada, pero no lo pienso reprimir.
(Muchos pintores tuvieron épocas creativas bien diferenciadas y no eran más que el fruto de su crecimiento ... en mi caso debe ser a la inversa y hago regresión .. jejejejje)
Hoy sin ir mas lejos al ver un chaval comiendo chuches me ha venido a la cabeza que cuando iba a la escuela de las monjas clarisas, a la entrada del convento había un torno .. era magia pura!; Depositavamos una moneda que en aquella época era una peseta o un * durito * y una voz salida de ultratumba te ponía una bolsita llena de * pan de angel * que no eran mas que los recortes sobrantes de haber hecho las * formas * para la misa.
Y los pirulís? unos caramelos en forma cónica y que el palo era un palillo o un palito de madera, siempre el mismo sabor y color, tal vez lo más complicado de todo era separar el caramelo del papel rosa que le había hecho coger la forma. Me rio de los chupa-chups!
Y si no siempre nos quedaba el sidral* Bragulat * que venía presentado en unos tubos de papel, llenos de efervecencia dormida...
I tant que ho recordo !! ja han passat anys però las nenes que som per dintre surten as fer un vol..
Soc nascuda a la tardor, i el meu pare s'en va anr també tres dies abans del meu aniversari.. recordo el sidral, les regalicies, la pegadolsa ..la recordes?? ets massa jove.
M'encantan els records encara que a vegades no siguin els millors dels mon..
Petonets estimada sargantana
la regalèssia (palodur), el sidral de taronja i llimona en cilindres de cartronet (que compràvem al costat de la merceria), la regalèssia que anava amb un rotllets i al bell mig una mena d'anisset.
Les pomes caramelitzades i els núvols de sucre.
El pa d'àngel, el manllevàvem (gamberros i gamberres) d'una sagristia on el sagristà sempre anava una mica "bolinga". I tenia un nom ben dolç: és deia Cándido!
sargantana...ens hem creuat en les paraules blogosfèriques i m'ha fet somriure.
Nanit, noia!
Jo els pirulís així, amb aquesta forma no els recordo, però el sidral sí!! hehehe... jo era més de "piruletas"... què bones!! :-))
Valien una pesseta i l'anunci deia "Y si tienes mil pesetas, cómprate mil piruletas" :-))
Sucar la pegadolça al sidral bragulat era una de les millors coses de la infantesa... ai nena quins records...
Ja veig que tu eres molt llaminera Àngels.
A mi els frares de La Salle també em donaven aquests retalls de pa d'àngel.
Bona nit Sargantana.
Me has fet la boca aigua, Aqui a Manresa encara anem a les caputxines i amb la voluntad et donen una bossa de pa de angel, de tant en tant li anem amb la nena a buscar.
dolços records... no te'n estiguis que son molt bons
No te preocupes, amiga, y dejate guiar por la intuicion... Soñar con la infancia es bellisimo... Si lo haces, es posible incluso que por las noches, cuando sueñes, llegues incluso a soñar de nuevo que estas volando, como cuando eras niña...
Aquellos tiempos eran muy duros, piensa que entonces la vida era en blanco y negro (todavia no se habian inventado los colores) pero para los niños todo era bello...
Luego todo se fue complicando... Fue, mas o menos, cuando se inventaron los mandos a distancia que permitian cambiar de canal en la TV sin tener que levantarse de la silla...
Si, por entonces todo comenzó a cambiar...
Y la formula magica de las piruletas cayó en el olvido.
Un abrazo, amiga
dius: em queda menys temps del que he viscut...
les boletes de xiclet dins de les boles de vidre on hi posaves 10 cèntims, de coloraines...
o les hòsties que et menjaves junt amb el vi dolç, mentre esperaves a la sagristia fent d'escolanet, i no sabies si era consagrat o no (era pecat?)... és que varem ser uns petits golafres :)
apali
salut
Sargantana lleginta has porta a la meva memoria moltes coses de la nostra infantesa, jo crec que cuan més grans te fas, més ten recordes de las cosetes patites de cuan eres una criatura, hará algunas las vics amb els nets.
Que bonics recors .
En la vida a veces necesitamos perdernos por los recuerdos y reflexionar, aunque los 60... que lejos madre, si ya estamos en el 2010,
es un placer leerte.
Que tengas una feliz semana.
un abrazo.
quan es comença a fer memòria nostàlgica... uf! descobreixes que ha passat molt de temps
lisebe
estimada..no soc tan jove..no ho soc
tot i que de vegades em sento com una nena
jajaj petonets per tu tambe
fanal blau
ufff.tens rao..no recordaba aquella regalisia de metre...jajaj la de la pastilleta a dins
ummmmla negre la meva preferida
un peto ben dolç
Assumpta
i tant...una peseta ..una piruleta
jajajajja
vosaltres tambe feu memoria eh!
carme
ja ho crec...tots els gustos...jajajja
pere
senyor `pere..i preque parla en pasat??
encara ho soc!!!
jajajaj
petons enganxifosos...
striper
dons jo no sabria on anar a buscarne i mira que em pirraria tornar.ne a menjar
petons joan
garbi
son una mica dins nostra i de tan en tan els ventilem...jajajajja
una abraçada
antiqvua
nooo...yo fui afortunada y mi infancia fue de mil colores a cual mas bello, o al menos asi la recuerdo
ademas en aquella epoca..un caramelo era la felicidad completa
ojala ahora fuera tan facil!!!
Joan
jajaj tu eres mes pillastre que jo encara, noi
jajajajja
pobre capella!!amb qui se les veia...
una abraçada i apali!!
pakiba
tu tens excusa `pilla...jo encara no i faig memoria amb vosaltres
jajaja
una abraçada
Ricardo
oye...que ya lo se...no me deprimas ahora...jajajjaj
pero no paramos de crecer!!
cuidate, querido
deric
si..tens rao..pero si l'hem viscut i gaudit....
la pena es perdre el temps
no creus??
petons
Publica un comentari a l'entrada