de vegades quand soc a la cuina les sento parlar per el cel obert. s'expliquen les coses, no les entenc (potser perque no hi poso atencio) pero es nota fins i tot en el to de veu la seva complicitat...en els seus sonriures.
hi han dies , potser mes sensible que d'altres, no puc evitar sentir enveja, em fan recordar moments aixis i les envejo.
jo tambe m'ho pasaba be amb la meva mare.
17 comentaris:
version en castellano
ENVIDIA
a veces cuando estoy en la cocina las oigo hablar por el patio de luz, se cuentan cosas, no las entiendo, quizas porque no me lo propongo, pero se nota hasta en el tono de su voz, en sus risas. la complicidad que hay entre ellas
hay dias, quizas mas sensible que otros, en que me dan envidia..me hacen recordar momentos asi y les tengo envidia!
yo tambien me lo pasaba bien con mi madre.
I jo també.
Quina pena.
Petons.
T'entenc tan bé... Jo en tinc una col·lecció al meu celobert i a més en doble... Tinc tres veïnes amb dues nenes cadascuna : unes són preadolescents, les altres nenes de primària i, de les més petites, una va al parvulari i l'altra ni això. Estic distreta, jo.
Un petonet, Sargantaneta!
quan les tenim al costat hi ha vegades que arriven a carregar. quan no les tenim, les enyorem. i molt,
HOLA, PERO S'HA DE VIURA AL DIA, ES TAL CUAL
SALUT
JOAN
Doncs les que jo tinc els pagaria el café al bar perquè no emprenyaren tant. Fotre, si volen parlar entre elles que queden a casa d'alguna i que hi xarren tant com vulguen; però contar-se les coses a crit en gola pel celobert és una llanda.
PS Potser siga jo incívic.
Salut i Terra
Sí sempre les trobem a faltar les mares... i les mares a les filles quan se'n van...
Coltaaaa, que si vols t'envio la Clàudia un parell d'horetes al dia, eh? Que la tia no calla ni sota aigua!!!
;-D
(demà et vinc a veure si puc)
(amb el que no parla encara però crida molt, jeje)
Et fan recordar les teves converses amb la teva mare, això és molt normal i natural. Jo no ho titllaria d'enveja, sino de sana enveja.
toro
no...pena no.
orgull diria jo
pena el que no ha pogut sentir aquesta sensacio mai. no te sembla??
petons tambe per tu.
violette
jajajaj vaja...que mentres fas el dinar et poses al dia de tot...ja veig , ja
oscar
si, a mes el temps fa que oblidis tot lo desagradable i recordis i estimis lo bo, encara mes
pero es aixis.!
joan gonzalez
benvingut joan
ja ho crec, m'heu sentit dir mes d'un cop que intento que el que em falta no em privi de disfrutar el que tinc.
pero de vegades, hi han sentiments o sensacions que son inevitables.
salutacions!
francesc monpo
ja tambe ni han d'aquestes al bloc..no te creguis
pero elles no..ho fan a la xiu xiu es com espiarles quand son a la cuina..
son maques!!
carme
aquesta es una experiencia per la que encara no he pasat
pero tambe crec que no deu esser facil.
mai estem contens.eh?
bon dia , maca
kudifamily
val ja m'hi apunto...
a mes al meu entorn no hi he tingut gaires nenes mai...seria bonic
veure al trasto?? oleeeeeeeee
aviam si es veritat...
m'agradara molt.
fins despres dons.els petons t'els fare in situ..ok?
marta
i tant...jajaj tot dins d'uns parametres
pero si...recordo que els dilluns que jo no treballaba en deiem *el dia de la mare*
esmorzabem juntes, anavem de botigues...feiem el que ella tenia ganes. era un tribut a la nostre relacio.
habiem compartit moltes coses,pasat moments molt dificils juntes i aixo uneix molt
a mes..ella era molt companyona
sempre estaba a punt per tot.
tan de bo, jo sapigues esser com ella en moltes coses!
bon dia macos!
Perdó, jo parlava d'unes veïnes que tinc a la finca. En cap moment haguera dit el que he dit dels fills. Això em passa per llegir les coses d'arrapaifuig de bon matí. Ho sent per les criatures.
Una abraçada
Salut i Terra
No és enveja... és nostàlgia, però mira, tens els records i això també és bonic :-)
Sra. Sargantana: ultimamente está ud. muy nostálgica, el Sidral, la mare.. etc.
Terminaremos hablando de mi Seat 600.
Este otoño acabará con nosotros.
Una forta abraçada.PERE.
Que bonica es la relacio d'una filla amb la seua mare, eises mirades que sols una mare sap fer i sap llegir... Un bes sense envetja.
Uff!!!
Ja ho he aconseguit!
M'ha costat però ja puc participar en els comentaris.
La Carme.
Tots ens ho hem passat bé comentan coses amb la mare. És un temps que, potser perquè ja no tornarà, és especial.
No em fan enveja sentir parlar als altres, però si anyoro aquell temps que la mare venia a casa i parlàvem...
francesc monpo
no crec que calgui l'aclariment,
era evident
salut i terra!!
;)
Assumpta
tens tota la rao...com sempre
bon cap de setmana, maca
muaks
pere
jajaja..riure per el comentari
pero potser te rao sr, pere
els anys no perdonem..i ja tenim mes records que futur
malgrat tot..gracies per l'abraçada
sempre es benvinguda
un bes.
lansbury
hola bonica,
endevino que a tu tambe et pasa...
i escolteu...es enveja..pero enveja sana
potser es podria traduir en admiracio quasi
gracies per els vostres comentaris, com sempre
la carme
carme dius???
jajajja...quina sorpresa!
m'en alegro de tenirte aqui, bonica
molts petons de cap de setmana.
muaks!!
Publica un comentari a l'entrada