M'ha passat per les mans el paranoic llibre d'en Pere Prada *RAMBLA*, i tot que mai em permetria criticar a ningú que en sap molt mes que jo....es ben estrany!!
Peró encara aixis hi he trobat algunes perles...
...Aprengué a escriure amb les llàgrimes
peró mai en dominà la tècnica...
...Ens han mancat sovint música de besos,
emperò hem odiat besos sense música...
...No diguis que ets feliç.
Ser feliç és enyorar la felicitat.
Ser feliç, és que la follia
t'impedeixi parlar de la felicitat
La felicitat no es diu.
La felicitat es una basarda
intangible...
... els versos
es rovellen??...
Que tingueu un bon dia!!
10 comentaris:
hoy la version en castellano debera esperar un poco mas..mi tiempo se agota
volvere...y no es una amenaza
La felicitat és una basarda intangible...
Em quedo amb això, avui, m'agrada. Tot i que jo sí que dic a vegades que sóc feliç.
Fa deu o dotze anys aquest senyor se´m va creuar per davant, el vaig trobar curiós, sorneguer,tocat del vent i no sé quantes coses més. Ja ni me´n recordava i avui me l´has tornat. M´apunto el llibre i les perles.
Bon dia!
Pere Prada, poeta figuerenc, el seny, la rauxa, la genialitat no sempre ben entesa dels entramontanats.
I poemes de la Rambla, el lloc on em vaig enamorar per primera vegada ...
Bon dia Sargantana.
A vegades penso en la teva imatge
virtual....
La d'en Pere Prada no és virtual,és
caduca....
Algun dia passejant per la Rambla..
version en castellano
RAMBLA
Me ha pasado por las manos el paranoico libro de Pere Prada
* RAMBLA *, y aunque nunca me permitiría criticar a nadie que sabe mucho más que yo .... es muy extraño!
Pero aún así he encontrado algunas perlas ...
... Aprendió a escribir con las lágrimas
pero nunca dominó la técnica ...
... Nos han faltado a menudo música de besos,
sin embargo hemos odiado besos sin música ...
... No digas que eres feliz.
Ser feliz es añorar la felicidad.
Ser feliz, es que la locura
te impida hablar de la felicidad
La felicidad no se dice.
La felicidad es una espanto
intangible ...
... los versos
se oxidan ??...
Que tengáis un buen día!
Bonica cara té la meva sargantana més estimada...
No conec ni l'autor ni el llibre, però has sabut destriar el gra de la palla...
petons voladora!
molts cops, les llàgrimes, són les que ens conviden a escriure, encara que no tinguem cap tècnica, que no cal, perquè les paraules surten directament del cor
En mi blog te he dejado una cosita. Espero que te guste.
Carme
al menys d'ha d'intentar no te sembla??
Pais secret
ja saps que el vent a casa nostra...fa molt de mal!!! jajajajj
si vols...t'el puc deixar.
Pere
senyor Pere, es que aquesta rambla te noseque...oi??
Quim Espinet
si..potser un dia prenent el sol a la rambla...jajajaj
un peto quim
zel
Epp nina...et veig be!!...deuen esser les vacances. punyetera!!
besets
Deric
es ben cert el que dius...al menys en mi, pasa aixis
gracies per pasar per casa...
mua!
Lansbury
moltes gracies bonica..ja m'he instalat i tot..jejejej
una abraçada molt gran
Publica un comentari a l'entrada