BANYOLES

Banyoles és la capital de la comarca del Pla de l'Estany, al centre de les comarques gironines.

L'estany que hi ha al seu terme municipal, el més gran de Catalunya, és un dels principals atractius turístics de Banyoles, així com la seva oferta d'activitats esportives i de lleure.

Banyoles està situada a l'extrem nord oriental dels Països Catalans i és la capital de la comarca del Pla de l'Estany. Es troba a mig camí de la Costa Brava i dels Pirineus, formant un triangle de poblacions i indrets de gran interès històric i paisatgístic. Queda a 120 km. de Barcelona i a 49 km de la frontera amb França.

La ciutat de Banyoles està ubicada a la riba oriental de l'Estany que porta el mateix nom, sobre la cota de 175 m sobre el nivell del mar. Està situada al límit més oriental del Sistema Transversal Català, al mig d'una depressió natural que té el seu origen en la conca lacustre. Banyoles queda flanquejada al nord pels blocs abruptes de la Mare de Déu del Mont i a ponent per la serra de Rocacorba. La plana està envoltada de serralades, excepte pel sud que s'obre la plana de Cornellà del Terri en direcció a Girona ciutat.

El terme municipal de Banyoles és petit, amb una superfície de 10,89 km², i queda envoltat pels municipis de Porqueres i Fontcoberta.

coordenades: 42° 7′ 10″ N, 2° 45′ 59″ E

LA LLEGENDA.....

Explica la gent més gran que, anys reculats, un ferotge drac habitava l'Estany de Banyoles. Era un drac enorme, malvat i famèlic que devorava bous, vaques, xais i tot animal amb el que es topava. Els seus amenaçadors ulls desprenien guspires que atemorien qui el mirés; el seu alè llançava foc infernal amb el que cremava boscos, camps i cases a la seva voluntat; de les seves grans narius en sortia un sofre tant metzinós que ho empestava tot, entorbolia l'aigua de l'Estany i encomanava malalties a persones i animals. El cos del monstre era plegat de dures escates que cap espasa ni llança havia pogut travessar mai i el seu llom era recobert de burxes punxegudes i amenaçadores que li anaven de l'espina del coll a la punta de la cua; a més, dues grans ales li permetien volar amb gran rapidesa i si les seves urpes afilades t'agafaven, ja no et deixaven fins que et tenia al seu cau, a punt per menjar-te. El drac era capaç de capbussar-se a l'Estany per sorprendre un il·lús banyista i nedar amb rapidesa fins l'altra vora on l'esperava un ramat despistat que no tenia temps de fugir; i amb la seva llarga cua escamada castigava la vila banyolina rebotint-hi ones d'aigua de l'Estany.

La bona gent de Banyoles vivia aterrida i molts eren els que havien fugit després de patir-ne els seus martiris, lamentant-se "El drac! El drac!". Per aquietar el monstre i evitar més maldats, els vilatans van acordar donar un darrer i dolorós pas i cedir a les seves exigències. Setmana sí, setmana també, l'atzar d'un horrible sorteig li lliurava adès un nen, adès una nena com a terrible tribut. Llavors, l'infant era portat al Clot del Drac on, en sentir l'olor de carn innocent, sortia la bèstia per abraonar-se sobre la seva menja i satisfer-se'n.

Tots els infortunats cavallers que s'havien enfrontat a l'horrible monstre havien estat derrotats per la fera que els devorava sense compassió en acabar la breu lluita. El mateix emperador Carlemany, que en aquells temps s'encaminava a lluitar contra els infidels a la ciutat de Girona, va decidir enfrontar-se a la bèstia quan el van informar que havia occit a varis dels seus valerosos cavallers. Carlemany, però, tampoc va reeixir davant seu i fins i tot la seva invicta espasa Monjoie va ser esmicolada al topar amb la dura cuirassa del drac.

Què podia fer la soferta gent banyolina davant tanta maldat? Per ventura, un monjo anacoreta de nom Mer acompanyava les tropes de Carlemany des de Narbona per enfortir l'esperit cristià del seu exèrcit. La reputació de santedat i miracles del monjo era tan gran que aviat va arribar a les orelles dels vilatans de Banyoles i de la mare del nen que aquell dia havia de ser portat davant el drac. Desesperada, la dona va córrer a implorar a Sant Mer que els ajudés a fer front a la bèstia, confiant més en les seves oracions que en l'espasa del guerrer. Compadit per la veu tremolosa de la mare, amb una estola al damunt, Mer va encaminar les seves pregàries cap al Clot del Drac, on anà a trobar la bèstia. Allà mateix, el venerable Mer tirà l'estola al cim del monstre fent-li perdre tota la seva ferotgia. Des de llavors i davant l'astorament de tothom, el drac seguia Mer arreu com un cadell manyac i sense maldat visible, fins que va decidir enclaustrar-se al seu Clot per sempre més i no sortir-ne mai.

Diuen els més anciants, però, que de tant en tant, pels volts de la Draga encara es poden sentir els crits del drac que, ves a saber perquè ens fa sentir la seva presència entre nosaltres... pot ser, per tornar-nos a visitar ben aviat.