dissabte, 28 d’agost de 2010

EL POEMA PERDUT...



Vaig anar a aquell prestatge com per impuls i allà estava ell....un volum d'en Miquel Martí i Pol.
810 pàgines de sentiments amb forma de llibre.
Era agradable sentir el seu pes entre les mans i el vaig obrir en un punt a l'atzar...una frase deia:


*...i et duré un ram de paraules perquè decori els teus silencis...*


o algo semblant, però em va agradar tant, que no m'hi vaig pensar i m'el vaig comprar

Fa una setmana que el tinc, i el llegeixo a pessics..a sospirs que assaboreixo i paiexo lentament, però no soc capaç de tornar a trobar aquelles paraules del primer dia.

Vosaltres sabeu a quin poema pertanyen??
El títol o l'epoca en que el va escriure??

7 comentaris:

sargantana ha dit...

version en castellano

EL POEMA PERDIDO

810 páginas de sentimientos con forma de libro.
Era agradable sentir su peso entre las manos y lo abrí en un punto al azar ... una frase decía:
*... Y te llevaré un ramo de palabras para que decore tus silencios*
o algo parecido, pero me gustó tanto, que no me pensé y me lo compré

Hace una semana que lo tengo, y lo leo a pellizcos .. a suspiros que saboreo y digiero lentamente, pero no soy capaz de volver a encontrar aquellas palabras del primer día.
Vosotros sabéis a qué poema pertenecen?
El título o la época en que lo escribió?

Carme ha dit...

Doncs... no t'ho sé dir i mira que l'he llegit eh?

Càndid ha dit...

Hola Sargantana.
El poema es diu "Ara penso sovint"
El pots trobar a:
http://lesparaulesdelsol.blogspot.com/2008/09/ara-penso-sovint-miquel-mart-i-pol.html

sargantana ha dit...

siiiiiiiii
Candid, moltes gracies!!

llegia i rellegia i no era capaç de tornar-lo a trobar

pagina 173
i diu....

ARA PENSO SOVINT -Miquel Martí i Pol

Ara penso sovint que si les coses
haguessin passat tal com nosaltres voldíem,
potser tindríem fúcsies novel·les
en un pati molt clar, i un blau profund,
de mar obert, al fons de la mirada.
Jo tindria la pell més enfosquida
i els capvespres d'hivern et portaria
rams de paraules per guarnir el silenci.
Penso, per joc, en tardes de diumenge,
i en balancins de boga que fan lentes
les hores, i en un arbre ran dels vidres.

Tan petit i tan dens, aquell món nostre
que havíem prefigurat, detura
la caiguda del temps i fins conseva,
com un àmfora antiga, un remotíssim
passat de somnis i de meravelles.
Són tan dòcils a estones les paraules
que se'ns desfan als dits i al vent escampa
d'ací d'allà les màgiques enngrunes.

Ara penso sovint i em dol l'absència
d'aquell món no viscut: la casa blanca
i el pati, i tu, els llibres, i el silenci.


un bes molt gran!

Mireia ha dit...

Uiiii, la poesia i jo no ens coneixem gaire. Em seria més fàcil trobar un llibre

Pais secret ha dit...

Quin poema tan preciós, me´l quedo. Aquest encara no el coneixia de Martí i Pol.
Faig com tu Sargantana, amb la poesia. Me la prenc a dosis petites però continuades, sense deixar mai el tractament.I se´m posa de meravella.
Bon diumenge!

Pakiba ha dit...

Sargantana que disfrutis llegin aquets poemas i que passis un bon diumenge.